En teoria l’economia espanyola és molt més equilibrada que abans però els darrers resultats plantegen dubtes inesperats.
Fa qüestió de dies, l’Institut Nacional d’Estadística va fer pública l’anàlisi detallada dels números del PIB del primer trimestre d’aquest any. El resultat final ‒un creixement trimestral d’un 0,4%‒ no fou cap sorpresa (s’havia anunciat amb anterioritat tan pel Banc d’Espanya com pel mateix INE), però el contingut de fons sí que ho era. En primer lloc Espanya ja està oficialment en deflació, perquè el deflactor del PIB (que es l’indicador que es fa servir per corregir aquest per l’efecte de la inflació, i que no s’ha de confondre amb l’IPC) marca un menys 0,6%. De fet el PIB sense corregir per l’efecte de preus va baixar un 0,1% en els dotze mesos previs al 31 de març.
En segon lloc l’impulsor del creixement no fou la demanda externa, sinó la despesa del govern que va pujar un 4,4% després d’haver baixat en un 3,9% l’últim trimestre de l’any passat. Malgrat les negacions oficials, sembla que aquest resultat peculiar ve d’haver traspassat una part de les despeses d’un trimestre a l’altre.
En lo referent a la demanda externa resulta que va ser un factor negatiu degut al fet de que les exportacions van baixar un 0,4% mentre que les importacions van pujar un 1,5%. Aquest resultat ens ha de estranyar, i molt perquè segons el discurs oficial l’economia espanyola està sortint del pou a base de sacrificis difícils, austeritat i retallades en la despesa publica, i sobretot a través del re-equilibri en el balanç extern. Ara trobem que el que es presenta com a millor rendiment de l’economia en molts anys no té res a veure amb aquest objectiu, perquè es va créixer a base de l’estímul públic amb un deteriorament substancial en el balanç de comerç, cosa que ens deixa perplexos. Resulta que mentre el turisme va pujant a bon ritme, les exportacions de bens estan estancades al mateix nivell que tenien el juny de l’any passat.
De fet, el compte corrent del balanç de pagaments ‒que és una mesura important de la sostenibilitat de la trajectòria d’un economia‒ ja fa quatre mesos que treu un saldo pitjor del que fou al mateix mes un any abans. És a dir que queda lluny el temps quan el ministre d’economia i competitivitat, el Sr. De Guindos, podia treure pit per parlar de com Espanya havia per fi aconseguit un petit superàvit. De moment és tot el contrari.
Doncs bé, tot això sembla molt tècnic, però quina importància té realment pel català del carrer? La importància que té és que la situació actual és molt poc estable. Mentre que el govern intenta fer una fugida cap en davant parlant de baixar impostos i recaptar els fruits d’uns sacrificis i unes mesures que han costat molt de portar a terme, la realitat és que l’economia necessita més estímul per mantenir el ritme actual, a la vegada que pateix una deflació que el Banc Central Europeu ha de posar mans a l’obra per intentar frenar. Tot plegat els números no quadren.
La mare dels ous del problema és el nivell de competitivitat del país en el context internacional. Ja fa anys que alguns estem intentant argumentar que, donat el nivell d’endeutament i l’envelliment de la població l’economia es quedaria molt pendent de les exportacions per trobar creixement. Ens vàrem topar amb un munt d’arguments explicant-nos que estàvem equivocats, que no hi havia cap problema, que els costos laborals unitaris (la productivitat) ja havia millorat tant que estaríem davant d’una explosió en el sector exportador que posaria en vergonya inclús un país com Alemanya.
Ara trobem que tot això no era veritat, que les exportacions estan estancades, i mentre l’economia genera llocs de treball, son molt menys que els que el país necessita. En els últims dotze mesos el número de persones afiliades a la Seguretat Social espanyola ha augmentat en 261.361. Durant la crisi, altrament, aquest número va caure en 3,2 milions, és a dir que a aquest ritme trigarem molt més d’una dècada per a recuperar el mateix número de contribuents, si es que hi arribem mai. Mentrestant la diferència entre el número de nous afiliats i la baixada de l’atur (58.000 persones) suggereix que la població activa va baixant, o bé perquè les persones es jubilen o bé perquè ja no són al país.
Llavors mentre podem celebrar que l’economia creix i l’atur baixa, l’important és pensar en el model productiu que hi ha darrera d’aquest creixement, i l’enorme quantitat de gent que encara queda fora. I no oblidem que hi havia una vegada quan l’economia anava bé i tot semblava satisfactori, inclús excel•lent, i vés per on, tot això va acabar.
L'article que va publicar el Diari de Girona el disabte 7 de juny de 2014.
dissabte, 7 de juny del 2014
divendres, 6 de juny del 2014
Crònica d’unes mesures sobre anunciades
El President del BCE està perdent pistonada. Aquest cop l’efecte Draghi només va durar una hora i cinquanta set minuts, l’interval que feia falta per donar la volta entre la baixada inicial del Euro i el seu subseqüent rebot per sobre el valor de partida. En aquest sentit, el veredicte dels mercats ha sigut clar i contundent: l’entitat ha fet massa poc i ho ha fet massa tard.
No obstant va ser un moment històric: per primera vegada el BCE va començar a cobrar un tipus negatiu sobre els dipòsits dels bancs, i a més a més va adoptar polítiques d’estímul al creixement sota la màscara de fomentar la inflació. La mesura de préstecs gairebé gratis per animar els bancs a prestar a les Pimes està ben intencionada, però és de dubtosa eficàcia en un moment quan els bancs estan sobre ocupats reduint els seus balanços i enfortint els seus ratis de capital.
Com a mínim és això que pensen els inversors que ara comencen a posicionar-se amb l’anticipació de més mesures que amb tota probabilitat vindran després de l’estiu. Tot plegat, molt soroll per ben poca cosa.
L'article que va publicar el diari Ara el divendres 06 de juny de 2014.
No obstant va ser un moment històric: per primera vegada el BCE va començar a cobrar un tipus negatiu sobre els dipòsits dels bancs, i a més a més va adoptar polítiques d’estímul al creixement sota la màscara de fomentar la inflació. La mesura de préstecs gairebé gratis per animar els bancs a prestar a les Pimes està ben intencionada, però és de dubtosa eficàcia en un moment quan els bancs estan sobre ocupats reduint els seus balanços i enfortint els seus ratis de capital.
Com a mínim és això que pensen els inversors que ara comencen a posicionar-se amb l’anticipació de més mesures que amb tota probabilitat vindran després de l’estiu. Tot plegat, molt soroll per ben poca cosa.
L'article que va publicar el diari Ara el divendres 06 de juny de 2014.
dimecres, 4 de juny del 2014
La contractació millora, però va lenta, massa lenta
Les darreres dades de l’atur son benvingudes, però frustrants, perquè donen un indici de la magnitud de la tasca que ens queda per endavant. En els últims dotze mesos el numero de persones afiliades a la Seguridad Social espanyola ha augmentat en 261.361. Durant la crisi, altrament, aquest numero va caure en 3,2 milions, es a dir que a aquest ritme trigarem molt mes d’una dècada per a recuperar el mateix numero de contribuents.
Cal tenir present que en aquests moments Espanya porta una cadència continua de nou mesos a l’alça en afiliacions, i una altra baixista de deu mesos en el número desestacionalitzat d’aturats. Segons l’INE el PIB va créixer un 0,4% en el primer trimestre, és a dir que ja estem en plena recuperació, i això és el qui hi ha. Es creen llocs de treball, però no són ni de suficient qualitat ni en les quantitats adequades donat l’abast del problema.
Mentrestant la diferència entre el numero de nous afiliats i la baixada de l’atur (58.000 persones) suggereix que la població activa va baixant, o bé perquè les persones es jubilen o bé perquè ja no són al país.
El més probable serà que tot seguirà la mateixa tònica fins a l’agost, però a partir de setembre pot haver-hi un canvi. No solament per la terminació dels contractes de l’estiu, sinó que també l’entorn pot experimentar un gir que no serà tan favorable. Ja sabem que els països de la zona euro no tiren endavant com s’esperava, i difícilment es mantindrà la taxa de creixement del primer trimestre durant la segona meitat de l’any. Aleshores ull amb el que pot passar amb la generació d’ocupació.
L'article que va publicar el diari Ara el dimecres 04 de juny de 2014.
Cal tenir present que en aquests moments Espanya porta una cadència continua de nou mesos a l’alça en afiliacions, i una altra baixista de deu mesos en el número desestacionalitzat d’aturats. Segons l’INE el PIB va créixer un 0,4% en el primer trimestre, és a dir que ja estem en plena recuperació, i això és el qui hi ha. Es creen llocs de treball, però no són ni de suficient qualitat ni en les quantitats adequades donat l’abast del problema.
Mentrestant la diferència entre el numero de nous afiliats i la baixada de l’atur (58.000 persones) suggereix que la població activa va baixant, o bé perquè les persones es jubilen o bé perquè ja no són al país.
El més probable serà que tot seguirà la mateixa tònica fins a l’agost, però a partir de setembre pot haver-hi un canvi. No solament per la terminació dels contractes de l’estiu, sinó que també l’entorn pot experimentar un gir que no serà tan favorable. Ja sabem que els països de la zona euro no tiren endavant com s’esperava, i difícilment es mantindrà la taxa de creixement del primer trimestre durant la segona meitat de l’any. Aleshores ull amb el que pot passar amb la generació d’ocupació.
L'article que va publicar el diari Ara el dimecres 04 de juny de 2014.
dimarts, 3 de juny del 2014
Entrevista amb L'Empordà
«Cal un canvi de mentalitat i ser menys consumistes»
Entrevista amb L'Empordà per Marc Testart
Edward Hugh va néixer a Liverpool (Anglaterra) fa 65 anys i el 1990 va arribar a Barcelona i fa quatre anys que va establir-se a les Escaules.Hugh, macroeconomista, bloguer i especialista en processos demogràfics, és considerat un dels economistesmés influents del moment.Acaba de publicar el llibre ¿Adiós a la crisis? (Deusto), on fa una reflexió sobre l’economia espanyola.
Marce Testart: Ha trobat la resposta a aquesta pregunta?
Edward Hugh: Hi ha diverses respostes possibles. La crisi financera, de moment, s’ha acabat. Ara, no vivim una crisi, sinó una normalitat diferent a aquella que teníem abans de la crisi, per què allò era poc real. No tornarem mai al mon de abans.
Aquesta normalitat es nota en tots els països desenvolupats, començant pel Japó, i es va estenent per tota la zona euro. Seria millor que la gent deixés de parlar de crisi i pensés com estructurar les seves vides amb aquest nou entorn. Tenim una recuperació econòmica que potser no dóna els resultats que la gent s’esperava. El pais es esta molt malmès. Per a molta gent a Espanya, és un drama.
Marce Testart: Com ho ha comprovat això?
Edward Hugh: Vaig de botiga en botiga per la zona preguntant a la gent si tenen més diners al calaix i em diuen que no, fora de casos aïllats. Això passa perquè tenim la deflació, els preus han baixat. Curiós creixement econòmic quan guanyes menys!
Marce Testart: Què hauria passat si els nostres governants haguessin reconegut la crisi abans?
Edward Hugh: Es podien haver evitat alguns excessos, podien haver sanejat els bancs molt abans.Diria una mentida si ara digués que això hauria canviat totalment el panorama.El moment més important per prendre aquestes decisions va ser del 2002 al 2004, quan tenien dades reconegudes del risc d’una bombolla immobiliària, però no es va fer cas. Entre els governs d’Aznar ide Zapatero, es podien haver fet coses i no es van fer. Tots dos tenen una certa responsabilitat.
Marce Testart: Quina credibilitat hem de donar als polítics d’ara, que ens llancen missatges positius sobre la sortida de la crisi?
Edward Hugh: Per a alguns, és convenient reivindicar que la cosa va millorant, perquè volen vots. Els polítics no sortiran mai a dir que a partir del 2016 s’haurà esgotat la bossa de la Seguretat Social i que caldrà abaixar les pensions. Per què? Doncs, perquè no els votarien. Tenim un sistema de can pi que pugui. Si pots enganyar, enganyes.
Marce Testart: Quin govern de la Unió Europea convé més al sud per a la reactivació econòmica?
Edward Hugh: Un govern més realista, mes honesta i mes valent que la casta política que te Espanya ara. Jo passo de les dretes i de les esquerres, però puc dir que, d’aquestes eleccions, n’han sortit més beneficiats els partits antieuropeus, perquè Europa està en crisi. Abans venia la crisi economica i ara commencem a veure les consequencies politiques. Els ciutadans senten un distanciament respecte dels polítics i se senten frustrats.
Cada dia han de marxar més joves del sud d’Europa cap al nord i això, allà, genera xenofòbia i antieuropeisme. En conseqüència, veig una Europa menys unida que mai. El problema real és la desunió entre els països membres i la falta de solidaritat entre països. Els polítics, mentrestant, davant d’aquest escepticisme, tiren la pilota cap al Banc Central Europeu i tothom vol que aquest banc ajudi els governs a finançar-se, amb la flexibilització monetària.
Marce Testart: Fa quaranta anys, la gent d’aquí haviad’emigrar a Alemanya per treballar i, ara, això es repeteix. Però, mentrestant,ha hagut de venirmolta mà d’obra de fora. Com es pot trencar aquesta dinàmica?
Edward Hugh: La meva proposta és a hores de ara ben coneguda. Crec que una part injusta de la factura de la crisi estan pagant els mes vulnerables, el 25% de la població activa que no troba feina. S'ha de fer alguna cosa de forma urgent. Favoreixo ajustar els salaris per crear més ocupació - la bossa salarial pot quedar igual però amb més gent treballant. Pero es evident que hi ha un rebuig general vers aquesta idea, malgrat que podria ser l'unica via viable. Doncs per defecte, la conseqüència és que carreguem més impostos per pagar les persones que es queden a casa, o simplement deixem que marxin del país. Trobo això poc intel•ligent i menys solidari. Crec que la situació actual no canviarà. L’únic economista que he vist aquí amb dos pebrots per sortir a dir les coses clares és Niño Becerra, quan va dir que simplement no hi ha solució.
Marce Testart: Vostè va ser batejat pel NewYork Times com «el profeta del cataclisme de la zona euro»...
Edward Hugh: No has de creure tot el que llegeixes a la premsa. Molta gent va avisar en el primer moment del problema que podia representar l’euro. El que jo veia era la dinàmica d’entrar a la crisi. Tot ho he fet a partir d’anàlisis independents. Visc aquí, de forma normal i corrent, sense necessitat de grans luxes i poso els meus coneixements per intentar avisar sobre quin és el futur.
Marce Testart: Es veu diferent el món des d’un poble de cent habitants com les Escaules?
Edward Hugh: Home, sí hi ha més tranquil·litat. Alguns dels meus veïns dirian massa. Té avantages i desavantages. Desde casa tinc totes les tecnologies a disposició, menys el mòbil, que no té cobertura aquí al poble. No sé mai si aixó es bó o dolent. El més positiu és no tenir pressions diàries per dir allò que és políticament correcte.Com a ésser humà, pots encertar o equivocar-te ,però com a minim no em paguen per fer això. A Barcelona, no es veuen les coses amb prou distancia i fredor,mentre que a m im’agrada anar als pobles a la vora a comprar i parlar amb els botiguers per saber com va la cosa.
Marce Testart: Recentment, conversant amb un altre economista, Gonzalo Bernardos, li preguntava si, en temps de crisi, tenia complex d’home del temps, ja que la gent només vol saberquinasituaciótindremdemà. Té aquesta impressió vostè?
Edward Hugh: Sí, però a l’home del temps a ningú li ocuriraria mai preguntar el temps que farà d’aquí a dos anys. Mentre al economista sí. El que et pot dir un economista és com seran les coses durant els propers trimestres, però, d’aquí a dos anys, vés a saber.
No obstant, el home del temps pot parlar del canvi climatic, i l'economista del canvi economic, del nou normal.
La gent, ara, no vol saber. El tema econòmic no surt tant a les converses com abans, perquè la gent té por. Hi ha poca gent que es miri el futur amb entusiasme. Entenc que la gent està cansada de la crisi i, per tant, és millor no insistir en parlar-ne
Marce Testart: Què es pot fer per canviar el futur?
Edward Hugh: Sitothomcanviadexip,dementalitat, d’expectativa, això canviaràelmón. Hemde sermenys consumistes. Una quarta part del món s’ho està passantmalament, mentre tres quartes parts, més o menys, vapassant.Aixònoés correcte i alguna cosa s’ha de fer.
Marce Testart: Però, si no consumim tant, n’hi haurà que no vendran tant…
Edward Hugh: Alfinal, les economiesno donaran per produir tant, perquè les poblacions van a la baixa. Cal un canvi dementalitat i acceptar que cal treballar permenys per deixar quemés gent entri almercat laboral. És el concepte de solidaritat.
Marce Testart: Quina visió en té, vostè, que va venir de fora, del debat sobiranista de Catalunya?
Edward Hugh: Crec que les institucions polítiques i financeres espanyoles s’estandeteriorant. Noto un deteriorament important del clima democràtic a Espanya i Catalunya va dins del mateix pot. I jo pregunto: ens convé acompanyar el vaixell cap al naufragi? Jo no sóc nacionalista,però sócpragmàtic i aquesta dinàmica no canviarà, sinó que s’anirà deteriorant. No crec que els catalans siguin perfectes, peròsíqueunpaíspetit tindrà més possibilitats de tirar endavant. Aquí, tambéhihaundret democràtic, fins i tot ho va admetre elTribunalConstitucional.Els catalans tenen un dret elemental democràtic per votar en una consulta i si la Constitució espanyola no s’ajusta a aquest dret, s’ha de canviar.Totalagentdeforad’aquí que conec està esperant una oferta d’una tercera via, però, des d’aquí, noveigcapsenyal.Josócpartidari de fer una consulta i, si es dóna el cas que es pugui celebrar, votaria sí i sí.
Marce Testart: Éspossibleferparal·lelismesamb el cas d’Escòcia?
Edward Hugh: No, perquè laGranBretanya és un país més democràtic que Espanya. Elsanglesosnotenenmala lletcapalsescocesos,notenencap greuge i no els troben antipàtics. Encara que no volen quemarxin, acceptarien que marxessin. Aquí sovint trobes hostilitat cap als catalans, a vegades visceral. Suposo que, a Escòcia, hi haurà un resultat ajustat, però és poc probable que guanyi el sí. Aquest no serà pas el final de la història, ja que els britànics, el 2017, possiblement hauran de votar si volen seguir o no a la Unió Europea. Si voten sortir de la UE, que és una possibilitat, els escocesos poden fer un altre referèndum per quedar-se a Europa. Aquesta història no s’acabarà al setembre
Marce Testart: Seria un desastre per a Catalunya quedar fora de la Unió Europea?
Edward Hugh: No crec que això sigui així. L’important és que hi hagi una solució negociada. Sense acords, no és només Catalunya que ho passarà malament. Si això passés, hi hauria un pànic més gran que quan Grècia va amenaçar en abandonar la UE. Per això, crec que ara hem d’insistir amb la consulta. De tot el que vindrà demà, ja ho veurem.
Entrevista amb L'Empordà per Marc Testart
Edward Hugh va néixer a Liverpool (Anglaterra) fa 65 anys i el 1990 va arribar a Barcelona i fa quatre anys que va establir-se a les Escaules.Hugh, macroeconomista, bloguer i especialista en processos demogràfics, és considerat un dels economistesmés influents del moment.Acaba de publicar el llibre ¿Adiós a la crisis? (Deusto), on fa una reflexió sobre l’economia espanyola.
Marce Testart: Ha trobat la resposta a aquesta pregunta?
Edward Hugh: Hi ha diverses respostes possibles. La crisi financera, de moment, s’ha acabat. Ara, no vivim una crisi, sinó una normalitat diferent a aquella que teníem abans de la crisi, per què allò era poc real. No tornarem mai al mon de abans.
Aquesta normalitat es nota en tots els països desenvolupats, començant pel Japó, i es va estenent per tota la zona euro. Seria millor que la gent deixés de parlar de crisi i pensés com estructurar les seves vides amb aquest nou entorn. Tenim una recuperació econòmica que potser no dóna els resultats que la gent s’esperava. El pais es esta molt malmès. Per a molta gent a Espanya, és un drama.
Marce Testart: Com ho ha comprovat això?
Edward Hugh: Vaig de botiga en botiga per la zona preguntant a la gent si tenen més diners al calaix i em diuen que no, fora de casos aïllats. Això passa perquè tenim la deflació, els preus han baixat. Curiós creixement econòmic quan guanyes menys!
Marce Testart: Què hauria passat si els nostres governants haguessin reconegut la crisi abans?
Edward Hugh: Es podien haver evitat alguns excessos, podien haver sanejat els bancs molt abans.Diria una mentida si ara digués que això hauria canviat totalment el panorama.El moment més important per prendre aquestes decisions va ser del 2002 al 2004, quan tenien dades reconegudes del risc d’una bombolla immobiliària, però no es va fer cas. Entre els governs d’Aznar ide Zapatero, es podien haver fet coses i no es van fer. Tots dos tenen una certa responsabilitat.
Marce Testart: Quina credibilitat hem de donar als polítics d’ara, que ens llancen missatges positius sobre la sortida de la crisi?
Edward Hugh: Per a alguns, és convenient reivindicar que la cosa va millorant, perquè volen vots. Els polítics no sortiran mai a dir que a partir del 2016 s’haurà esgotat la bossa de la Seguretat Social i que caldrà abaixar les pensions. Per què? Doncs, perquè no els votarien. Tenim un sistema de can pi que pugui. Si pots enganyar, enganyes.
Marce Testart: Quin govern de la Unió Europea convé més al sud per a la reactivació econòmica?
Edward Hugh: Un govern més realista, mes honesta i mes valent que la casta política que te Espanya ara. Jo passo de les dretes i de les esquerres, però puc dir que, d’aquestes eleccions, n’han sortit més beneficiats els partits antieuropeus, perquè Europa està en crisi. Abans venia la crisi economica i ara commencem a veure les consequencies politiques. Els ciutadans senten un distanciament respecte dels polítics i se senten frustrats.
Cada dia han de marxar més joves del sud d’Europa cap al nord i això, allà, genera xenofòbia i antieuropeisme. En conseqüència, veig una Europa menys unida que mai. El problema real és la desunió entre els països membres i la falta de solidaritat entre països. Els polítics, mentrestant, davant d’aquest escepticisme, tiren la pilota cap al Banc Central Europeu i tothom vol que aquest banc ajudi els governs a finançar-se, amb la flexibilització monetària.
Marce Testart: Fa quaranta anys, la gent d’aquí haviad’emigrar a Alemanya per treballar i, ara, això es repeteix. Però, mentrestant,ha hagut de venirmolta mà d’obra de fora. Com es pot trencar aquesta dinàmica?
Edward Hugh: La meva proposta és a hores de ara ben coneguda. Crec que una part injusta de la factura de la crisi estan pagant els mes vulnerables, el 25% de la població activa que no troba feina. S'ha de fer alguna cosa de forma urgent. Favoreixo ajustar els salaris per crear més ocupació - la bossa salarial pot quedar igual però amb més gent treballant. Pero es evident que hi ha un rebuig general vers aquesta idea, malgrat que podria ser l'unica via viable. Doncs per defecte, la conseqüència és que carreguem més impostos per pagar les persones que es queden a casa, o simplement deixem que marxin del país. Trobo això poc intel•ligent i menys solidari. Crec que la situació actual no canviarà. L’únic economista que he vist aquí amb dos pebrots per sortir a dir les coses clares és Niño Becerra, quan va dir que simplement no hi ha solució.
Marce Testart: Vostè va ser batejat pel NewYork Times com «el profeta del cataclisme de la zona euro»...
Edward Hugh: No has de creure tot el que llegeixes a la premsa. Molta gent va avisar en el primer moment del problema que podia representar l’euro. El que jo veia era la dinàmica d’entrar a la crisi. Tot ho he fet a partir d’anàlisis independents. Visc aquí, de forma normal i corrent, sense necessitat de grans luxes i poso els meus coneixements per intentar avisar sobre quin és el futur.
Marce Testart: Es veu diferent el món des d’un poble de cent habitants com les Escaules?
Edward Hugh: Home, sí hi ha més tranquil·litat. Alguns dels meus veïns dirian massa. Té avantages i desavantages. Desde casa tinc totes les tecnologies a disposició, menys el mòbil, que no té cobertura aquí al poble. No sé mai si aixó es bó o dolent. El més positiu és no tenir pressions diàries per dir allò que és políticament correcte.Com a ésser humà, pots encertar o equivocar-te ,però com a minim no em paguen per fer això. A Barcelona, no es veuen les coses amb prou distancia i fredor,mentre que a m im’agrada anar als pobles a la vora a comprar i parlar amb els botiguers per saber com va la cosa.
Marce Testart: Recentment, conversant amb un altre economista, Gonzalo Bernardos, li preguntava si, en temps de crisi, tenia complex d’home del temps, ja que la gent només vol saberquinasituaciótindremdemà. Té aquesta impressió vostè?
Edward Hugh: Sí, però a l’home del temps a ningú li ocuriraria mai preguntar el temps que farà d’aquí a dos anys. Mentre al economista sí. El que et pot dir un economista és com seran les coses durant els propers trimestres, però, d’aquí a dos anys, vés a saber.
No obstant, el home del temps pot parlar del canvi climatic, i l'economista del canvi economic, del nou normal.
La gent, ara, no vol saber. El tema econòmic no surt tant a les converses com abans, perquè la gent té por. Hi ha poca gent que es miri el futur amb entusiasme. Entenc que la gent està cansada de la crisi i, per tant, és millor no insistir en parlar-ne
Marce Testart: Què es pot fer per canviar el futur?
Edward Hugh: Sitothomcanviadexip,dementalitat, d’expectativa, això canviaràelmón. Hemde sermenys consumistes. Una quarta part del món s’ho està passantmalament, mentre tres quartes parts, més o menys, vapassant.Aixònoés correcte i alguna cosa s’ha de fer.
Marce Testart: Però, si no consumim tant, n’hi haurà que no vendran tant…
Edward Hugh: Alfinal, les economiesno donaran per produir tant, perquè les poblacions van a la baixa. Cal un canvi dementalitat i acceptar que cal treballar permenys per deixar quemés gent entri almercat laboral. És el concepte de solidaritat.
Marce Testart: Quina visió en té, vostè, que va venir de fora, del debat sobiranista de Catalunya?
Edward Hugh: Crec que les institucions polítiques i financeres espanyoles s’estandeteriorant. Noto un deteriorament important del clima democràtic a Espanya i Catalunya va dins del mateix pot. I jo pregunto: ens convé acompanyar el vaixell cap al naufragi? Jo no sóc nacionalista,però sócpragmàtic i aquesta dinàmica no canviarà, sinó que s’anirà deteriorant. No crec que els catalans siguin perfectes, peròsíqueunpaíspetit tindrà més possibilitats de tirar endavant. Aquí, tambéhihaundret democràtic, fins i tot ho va admetre elTribunalConstitucional.Els catalans tenen un dret elemental democràtic per votar en una consulta i si la Constitució espanyola no s’ajusta a aquest dret, s’ha de canviar.Totalagentdeforad’aquí que conec està esperant una oferta d’una tercera via, però, des d’aquí, noveigcapsenyal.Josócpartidari de fer una consulta i, si es dóna el cas que es pugui celebrar, votaria sí i sí.
Marce Testart: Éspossibleferparal·lelismesamb el cas d’Escòcia?
Edward Hugh: No, perquè laGranBretanya és un país més democràtic que Espanya. Elsanglesosnotenenmala lletcapalsescocesos,notenencap greuge i no els troben antipàtics. Encara que no volen quemarxin, acceptarien que marxessin. Aquí sovint trobes hostilitat cap als catalans, a vegades visceral. Suposo que, a Escòcia, hi haurà un resultat ajustat, però és poc probable que guanyi el sí. Aquest no serà pas el final de la història, ja que els britànics, el 2017, possiblement hauran de votar si volen seguir o no a la Unió Europea. Si voten sortir de la UE, que és una possibilitat, els escocesos poden fer un altre referèndum per quedar-se a Europa. Aquesta història no s’acabarà al setembre
Marce Testart: Seria un desastre per a Catalunya quedar fora de la Unió Europea?
Edward Hugh: No crec que això sigui així. L’important és que hi hagi una solució negociada. Sense acords, no és només Catalunya que ho passarà malament. Si això passés, hi hauria un pànic més gran que quan Grècia va amenaçar en abandonar la UE. Per això, crec que ara hem d’insistir amb la consulta. De tot el que vindrà demà, ja ho veurem.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
