diumenge, 28 de desembre de 2014

És sostenible apujar les pensions cada any?

A començament dels anys seixanta del segle passat, una pel·lícula va tenir molt d’èxit a la Gran Bretanya: Compreu ara i pagueu més tard, del director Jack Trevor. Captava l’esperit d’aquell temps fent sàtira de la creixent onada de consum domèstic que es finançava amb préstecs pagats a terminis, una versió de la vida en què l’alegria inicial sovint es convertia en una espècie de mort a crèdit a càmera lenta. El curiós és que, quan miro el que està passant ara a Espanya en aquests anys posteriors a la crisi financera, no puc deixar de pensar en el títol d’aquell film.

Com la majoria ja sabem, a partir del primer de gener els pensionistes cobraran, segons la llei, un 0,25% més, un percentatge que pot ser poc o molt, segons com es miri. De fet, en qualsevol any anterior al 2013 un percentatge semblant s’hauria vist com a decisiu, però aquest any acabarem amb una inflació segurament negativa -al voltant d’un 0,6% negatiu- i en aquest cas les pensions hauran augmentat el seu poder adquisitiu un 0,85%. Vet aquí l’estrany sistema de càlculs que implica la deflació. No obstant això, assumir aquesta petita millora de les pensions en el conjunt del sistema genera un dèficit d’uns 13.000 milions, un forat que es tapa ficant la mà al fons de reserva.

El que vol dir tot això és que aquest dèficit no és passatger sinó estructural. De fet, el govern ha hagut de fer el mateix en els dos últims anys, 2012 i 2013. Així, aquest trienni s’han tret de la caixa uns 32.000 milions i s’hi ha deixat un saldo de 42.700 milions. Al ritme actual, només hi haurà diners per a uns tres o, com a màxim, quatre anys al fons. El dèficit és estructural perquè la diferència entre ingressos i despeses va augmentant. Segons el ministeri d’Ocupació i Seguretat Social, els ingressos en cotitzacions van créixer en un any -fins al novembre- un 0,89%, mentre que les despeses van pujar un 3,34%.

Aquesta diferència es veu constantment reforçada per la baixada en la cotització mitjana dels ingressos i la pujada en el nombre de pensionistes i en el valor mitjà de les pensions que cobren (un 2% més en un any).

Ens trobem, doncs, davant una situació molt difícil a la qual ens haurem d’enfrontar els anys vinents. La pujada del 0,25% que estipula la llei pot ser massa generosa (sobretot si, com sembla probable, es manté la tendència deflacionista), ja que l’objectiu és mantenir la sostenibilitat del sistema; és a dir, que s’autofinanciï al llarg del cicle econòmic. La raó de ser del fons de reserva és mantenir les prestacions durant els anys dolents per després tornar a recuperar el nivell en els anys bons. Però, atenció, estem a punt d’entrar en el segon any del cicle de recuperació i ja n’hi ha que diuen que la crisi és història i, lluny d’acostar-nos al superàvit, només tenim més anys deficitaris a la vista.

Trampes al solitari

Naturalment, es podria finançar una part de les pensions a compte dels pressupostos del govern, una pràctica que es va fer servir en l’època d’Elena Salgado, però això equivaldria a fer-se trampes al solitari, perquè l’únic impacte seria un forat més gran en les finances públiques que provocaria més retallades en altres sectors. Per cert, si la transferència per salvar les pensions aquest any vingués dels pressupostos del govern, significaria un 1,3% del PIB, un percentatge que apujaria el dèficit públic del 2014 del 5,6% al 6,9%. Aquesta situació posaria en evidència el fracàs dels esforços per reduir el dèficit. Dit d’una altra manera: una part de la reducció del dèficit s’ha fet a costa de menjar-se el fons de reserva.

La trista realitat és que no fer res davant de dificultats previsibles i viure al dia sempre té un cost. L’any passat, segons dades del padró municipal, 358.000 persones entre emigrants i immigrants (la gran majoria en edat de treballar) van deixar Espanya. Mentrestant, gairebé un de cada quatre treballadors no troba feina. A curt termini, sembla que no passi res, que podrem continuar comprant sense pagar res més tard i que anirem tirant sense la necessitat de fer més esforços per evitar el declivi. Al cap i a la fi, el valor de les pensions es manté i fins i tot augmenta una mica. Ara bé, això és una ficció total perquè el preu que paguem és buidar una reserva que podria haver servit en el futur per equilibrar el sistema. El més segur és que passades les eleccions generals i deixant de banda la retòrica i la demagògia, hi haurà una altra reforma del sistema de pensions i una part se centrarà a treure el llistó inflexible del 0,25% de mínim, que tantes persones avui dia troben ridícul perquè és massa petit.

L'article que va publicar el diari Ara el diumenge28 de decembre de 2014.