dissabte, 7 de juny de 2014

L’equilibri vertiginós

En teoria l’economia espanyola és molt més equilibrada que abans però els darrers resultats plantegen dubtes inesperats. 

Fa qüestió de dies, l’Institut Nacional d’Estadística va fer pública l’anàlisi detallada dels números del PIB del primer trimestre d’aquest any. El resultat final ‒un creixement trimestral d’un 0,4%‒ no fou cap sorpresa (s’havia anunciat amb anterioritat tan pel Banc d’Espanya com pel mateix INE), però el contingut de fons sí que ho era. En primer lloc Espanya ja està oficialment en deflació, perquè el deflactor del PIB (que es l’indicador que es fa servir per corregir aquest per l’efecte de la inflació, i que no s’ha de confondre amb l’IPC) marca un menys 0,6%. De fet el PIB sense corregir per l’efecte de preus va baixar un 0,1% en els dotze mesos previs al 31 de març.

En segon lloc l’impulsor del creixement no fou la demanda externa, sinó la despesa del govern que va pujar un 4,4% després d’haver baixat en un 3,9% l’últim trimestre de l’any passat. Malgrat les negacions oficials, sembla que aquest resultat peculiar ve d’haver traspassat una part de les despeses d’un trimestre a l’altre.

En lo referent a la demanda externa resulta que va ser un factor negatiu degut al fet de que les exportacions van baixar un 0,4% mentre que les importacions van pujar un 1,5%. Aquest resultat ens ha de estranyar, i molt perquè segons el discurs oficial l’economia espanyola està sortint del pou a base de sacrificis difícils, austeritat i retallades en la despesa publica, i sobretot a través del re-equilibri en el balanç extern. Ara trobem que el que es presenta com a millor rendiment de l’economia en molts anys no té res a veure amb aquest objectiu, perquè es va créixer a base de l’estímul públic amb un deteriorament substancial en el balanç de comerç, cosa que ens deixa perplexos. Resulta que mentre el turisme va pujant a bon ritme, les exportacions de bens estan estancades al mateix nivell que tenien el juny de l’any passat.

De fet, el compte corrent del balanç de pagaments ‒que és una mesura important de la sostenibilitat de la trajectòria d’un economia‒ ja fa quatre mesos que treu un saldo pitjor del que fou al mateix mes un any abans. És a dir que queda lluny el temps quan el ministre d’economia i competitivitat, el Sr. De Guindos, podia treure pit per parlar de com Espanya havia per fi aconseguit un petit superàvit. De moment és tot el contrari.

Doncs bé, tot això sembla molt tècnic, però quina importància té realment pel català del carrer? La importància que té és que la situació actual és molt poc estable. Mentre que el govern intenta fer una fugida cap en davant parlant de baixar impostos i recaptar els fruits d’uns sacrificis i unes mesures que han costat molt de portar a terme, la realitat és que l’economia necessita més estímul per mantenir el ritme actual, a la vegada que pateix una deflació que el Banc Central Europeu ha de posar mans a l’obra per intentar frenar. Tot plegat els números no quadren.

La mare dels ous del problema és el nivell de competitivitat del país en el context internacional. Ja fa anys que alguns estem intentant argumentar que, donat el nivell d’endeutament i l’envelliment de la població l’economia es quedaria molt pendent de les exportacions per trobar creixement. Ens vàrem topar amb un munt d’arguments explicant-nos que estàvem equivocats, que no hi havia cap problema, que els costos laborals unitaris (la productivitat) ja havia millorat tant que estaríem davant d’una explosió en el sector exportador que posaria en vergonya inclús un país com Alemanya.

Ara trobem que tot això no era veritat, que les exportacions estan estancades, i mentre l’economia genera llocs de treball, son molt menys que els que el país necessita. En els últims dotze mesos el número de persones afiliades a la Seguretat Social espanyola ha augmentat en 261.361. Durant la crisi, altrament, aquest número va caure en 3,2 milions, és a dir que a aquest ritme trigarem molt més d’una dècada per a recuperar el mateix número de contribuents, si es que hi arribem mai. Mentrestant la diferència entre el número de nous afiliats i la baixada de l’atur (58.000 persones) suggereix que la població activa va baixant, o bé perquè les persones es jubilen o bé perquè ja no són al país.

Llavors mentre podem celebrar que l’economia creix i l’atur baixa, l’important és pensar en el model productiu que hi ha darrera d’aquest creixement, i l’enorme quantitat de gent que encara queda fora. I no oblidem que hi havia una vegada quan l’economia anava bé i tot semblava satisfactori, inclús excel•lent, i vés per on, tot això va acabar.

L'article que va publicar el Diari de Girona el disabte 7 de juny de 2014.