divendres, 4 d’abril de 2014

'No podem esperar a morir-nos al llit per canviar el sistema laboral'

'No podem esperar a morir-nos al llit per canviar el sistema laboral'

Entrevista a l'economista gal·lès instal·lat a Catalunya, arran de les últimes dades de desocupació fet amb VilaWeb per la periodista Bel Zaballa

Les dades publicades pel govern espanyol indiquen un descens de la desocupació i un creixement del nombre d'afiliats a la seguretat social. Això vol dir que la situació econòmica ha millorat i que hem començat a sortir de la crisi, com assegura el govern de Rajoy? L'economista Edward Hugh afirma rotundament que la crisi del sistema financer es va acabar fa més d'un any, però que la crisi de l'economia real, que és aquella que ens toca de prop, no s'ha acabat pas: 'Piquem pedra i no aconseguim gran cosa', diu en aquesta entrevista a VilaWeb, en què dibuixa una 'nova normalitat' econòmica i laboral.

El govern espanyol diu que comencem a sortir de la crisi, i posa d'exemple dades com ara el descens de la desocupació. Què ens n'hem de creure, d'això?

—Les dades, les hem de creure. Ara, si sortim de la crisi? De quina crisi parlem? De la financera? Jo crec que fa un any i escaig que la vam deixar enrere, la crisi financera. Però si parlem de la crisi de l'economia real, no n'hem sortit pas. Els mercats financers van molt bé, fins i tot he llegit que Grècia ha tornat als mercats per vendre bons. I Espanya és un dels estats més beneficiats d'aquesta tendència dels inversors. Som en l'època en què les males notícies són bones notícies per als inversors. Perquè hi ha més possibilitat que s'abaixin preus i que Mario Draghi faci un programa de compra de bons. Però aquestes polítiques del senyor Draghi els ajuden a ells, no ajuden gaire els meus veïns.

Aquí volíem anar…

—Les pràctiques dels bancs centrals ajuden els qui ja estan més o menys bé, els qui tenen accions o instruments financers, però no arriba a les persones. Fan programes que fan pujar la borsa, que beneficien els bancs i prou. El mercat de treball, com diu el ministre De Guindos, comença a recuperar-se: aquest mes de març hi ha hagut 115.000 persones més contribuint al sistema de seguretat social que el març de l'any passat. Però la desocupació ha baixat de 239.000. Això és més del doble. Què se n'ha fet, de l'altra gent? Una part s'ha jubilat. Però una altra ha marxat del país. La desocupació baixa de 239.000 però només 115.000 troben feina.

També hi ha gent que continua sense feina però que ja no apareix registrada als serveis d'ocupació i no té prestació de desocupació…

—Sí, però mirant les xifres de l'Institut d'Estadística em sembla que la deducció més lògica és que una part important ha emigrat. Sí que hi ha gent que no cobra i no és registrada enlloc; aquesta xifra apareix a l'Enquesta de Població Activa, que és més rigorosa. Ara, la tendència de l'EPA serà més o menys igual. Hi ha un canvi de tendència al mercat laboral. Però fixem-nos en les xifres. Els contribuents de la seguretat social són 115.000 més, enguany. Seguint la mateixa taxa, caldrien deu anys perquè la xifra cresqués d'un milió. Però havia baixat de tres milions, de manera que caldrien trenta anys per a arribar a les xifres d'abans. Suposo que aquesta taxa s'accelerarà, però això vol dir que de moment piquem pedra i no arribem a aconseguir gran cosa.

No convida gaire a l'optimisme això, doncs.

—És que som en una nova normalitat. No podem esperar gaire creixement. Jo crec que no podem esperar grans canvis de situació. La interpretació que en faig és que només se'n podia esperar això. Mirem-ho per una altra banda: els ingressos de contribuents al sistema de la seguretat social han disminuït cada any, mentre que la despesa ha crescut perquè hi ha més jubilats. El sistema de pensions és com més va més precari. Al llibre 'Adiós a la crisis' ja dic que, si no fem res ni a Catalunya ni a Espanya per canviar la direcció, serà inevitable que les pensions comencin a baixar. Perquè no pots deixar que les persones marxin, contribueixin al sistema alemany o allà on siguin, i aquí es continuï pagant el mateix nombre de persones.

Què s'hauria de fer, segons el vostre parer?

—Més solidaritat i sacrificis conjuntament. Per exemple, jo que en tinc 65; diria que s'hauria de permetre que es jubilés tota la gent de més de 60 anys que volgués fer-ho, voluntàriament. I, en canvi d'això, col·locar un jove de menys de 30 anys en el meu lloc de feina. Com a contrapartida, hi hauria d'haver una rebaixa del sistema de pensions i ajustar-lo per sota per tal de recuperar aquesta gent. Jo crec que, a llarg termini, hem de treballar més anys, tenint en compte l'augment de l'esperança de vida, però fer-ho ara mateix és un disbarat perquè es bloca la situació als joves. I això és molt injust. De fet, tot això que passa és molt injust per als joves. Hi ha un conflicte d'interessos generacionals que en aquest moment no s'encara. En segon lloc, sóc partidari --tot i que ja sé que no és gaire popular-- de la proposta del Fons Monetari Internacional de fer una reducció de salaris individual per col·locar més gent a treballar.

Minifeines?

—No, es tractaria de cobrar per trenta-cinc hores treballades, però en realitat treballar-ne quaranta.

Això no és precaritzar encara més la situació laboral de la gent?

—La situació és tan precària que el país es morirà. Vivim en una dinàmica lenta de no-sostenibilitat. El deute del govern puja cada any. Els joves, que són el futur del país, se'n van perquè no poden entrar en el mercat laboral. Si no fem res, d'aquí a deu anys les pensions seran dos terços d'això que són ara. I jo demano: què és més solidari ara? Fer pagar una mica més d'IVA, que és la proposta de govern, i fer que la gent continuï a casa perquè no li donarem feina, o bé abaixar una mica els salaris en canvi --i això és molt important i ara no passa-- de col·locar, amb aquests diners, més gent a treballar. Jo no dic que sigui l'única via, però és una proposta que hi ha damunt la taula, i se n'ha de parlar. O ens quedem plegats de braços? Això em recorda els últims anys del franquisme. Franco s'hauria d'haver apartat molts anys abans, però van esperar que es morís al llit abans de fer canvis. Si esperem que Catalunya i Espanya es morin al llit, què farem després? Crec que cal més creativitat, imaginació i energia per a fer canvis i encarar el futur.

Abans heu dit que érem en una nova normalitat. Quina és i cap on anem?

—El creixement normal serà d'un 1%. Ens havíem acostumat a un creixement del 3% o del 4%. Ara la tendència és d'un 1%, i veurem si més endavant encara baixa. Però hi ha un abans i un després de la crisi. Cap dels països desenvolupats no ha estat capaç de mantenir una taxa de creixement superior a l'1% sense ajuts d'estímuls econòmics. Abans de la crisi la taxa era més alta, ara és més baixa. Per què? Jo crec que és per l'envelliment de la població. Tot això d'esperar la recuperació amb taxes d'un 2,5% o 3% és vendre fum.

Hi ha cap especificitat en la situació laboral als Països Catalans?

—Catalunya va una mica millor perquè té un sector industrial que comença a atreure inversions; té un sector turístic que funciona, i també hi ha moviments en el sector alimentari. Però també aquí hi ha una gran quantitat de joves que se'n va del país per trobar feina. Aquest fenomen també ens afecta.