divendres, 4 d’abril de 2014

El programa d’estímul genera grans incerteses, però s’acabarà fent

Quan el president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, va dir ahir que al consell del banc hi ha unanimitat a l’hora d’afirmar que l’aplicació d’un programa de quantitative easing (o QE) no infringiria de cap manera el seu mandat, aquesta afirmació va agafar per sorpresa molta gent. Molt menys sorprenent va ser la decisió del BCE de no iniciar cap nova política -de moment- per frenar l’arribada d’una baixada sistemàtica de preus, un fenomen conegut amb el nom de deflació.

De fet, ja fa temps que els experts en la matèria han anat alertant del perill que representava la deflació, sobretot per als països fortament endeutats del sud d’Europa. També han estat apuntant la possibilitat que el BCE no tindrà més remei que començar un programa d’aquest tipus a causa de l’amenaça que un procés deflacionista representaria per a la unió monetària.

Però, mentre el temps passa, la indecisió dels consellers del BCE no és difícil d’entendre perquè es parla d’un programa que fa escassos mesos poca gent haurien cregut possible. S’afirmava que comprar bons sobirans -una pràctica habitual al Regne Unit o als Estats Units- contradeia l’esperit del Tractat de Maastricht, que prohibeix finançar els governs. Ara, però, sembla que fer la mateixa cosa amb l’objectiu de mantenir l’estabilitat de preus no molestarà ni tan sols el Bundesbank, el banc central alemany.

La diferència és que, en lloc de comprar bons d’un determinat país a canvi de polítiques determinades, el que es planteja ara és la compra de bons de tots els estats membres en proporció amb la seva part de participació del PIB col·lectiu.

Fer les coses d’aquesta manera facilita la legalitat del programa, sobretot davant del Tribunal Constitucional alemany, alhora que deixa la política lliure de cap tipus de contrapartida als estats membres. El perill -vist amb els ulls del BCE- és que cada país podrà començar a fer els seus pressupostos com li doni la gana. És a dir, el BCE i la Comissió Europea perdrien la seva eina principal per convèncer els governs de complir els seus objectius de dèficit. En el cas d’Itàlia, per exemple, ¿com es podrà impedir que el seu deute -que ja representa un 132% del seu PIB- segueixi escalant fins al 150%, o més?

Ara bé, els consellers del BCE estan entre l’espasa i la paret pel que fa al deute, perquè, si no aconsegueixen frenar la deflació, de totes maneres el deute pujarà, ja que aquesta és una de les conseqüències de la caiguda de preus. Així s’ha evidenciat al Japó, que fa quinze anys va entrar en la deflació i ara té un deute públic del 245% del PIB, un rècord mundial.

D’altra banda, la reticència del BCE també es pot entendre per la falta de certesa de si la baixa inflació que hi ha ara pot acabar derivant en un veritable procés deflacionista. Si el fenomen és simplement passatger, aleshores per què embarcar-se en una política de tan alt risc? Al cap i a la fi, l’eurozona viu una lleu recuperació que pot comportar més inflació d’aquí un temps. Però el risc de no actuar és encara més gran, ja que, quan es consolida entre els ciutadans l’expectativa que els preus baixaran, es genera una dinàmica molt difícil de trencar.

Però potser l’obstacle més gran per a la presa d’aquesta decisió és la falta de garanties que aquesta política realment funcioni. El sistema japonès, batejat com a Abenomics, encara és només un experiment i planteja moltes incògnites. Total, aquí només hi ha dubtes i incerteses, però sembla que malgrat això el BCE s’embarcarà en un procés de QE d’aquí tres o quatre mesos.

L'article que va publicar el diari Ara el divendres 4 de març de 2014.