diumenge, 9 de març de 2014

“Som en un punt d’inflexió en la història moderna d’Occident”



Edward Hugh (Liverpool, 1948) és un economista anglès que fa un quart de segle va decidir instal·lar-se a Catalunya, on resideix des d’aleshores. Col·laborador habitual de l’ARA, és analista de referència per a la premsa estrangera que vol entendre què passa a l’economia catalana i espanyola, però també coneix amb detall l’economia mundial. Acaba de publicar un llibre ( ¿Adiós a la crisis?, Deusto) amb una conclusió que costa de digerir: mai més tornarem a viure com abans.

Vostè diu que això no és una simple crisi, sinó un canvi de paradigma, i que res tornarà a ser com era. ¿Som en una nova normalitat?

Això crec. Som en un punt d’inflexió en la història moderna d’Occident.

I com és aquest nou paradigma?

El gran canvi és que ja no podem comptar que el creixement econòmic provingui de l’augment dels treballadors, com havia passat fins ara. Des de finals del segle XVIII el creixement de la població ha estat relacionat amb el creixement de l’economia i l’acceleració dels avenços tecnològics. Durant 10.000 anys la població i l’economia van estar estancades i la tecnologia avançava molt poc. Però ara les forces laborals estan arribant als seus límits en molts països, com li va passar al Japó el 1997. Hi haurà immigració, però en països com la Xina la força laboral també està arribant al seu límit i la immigració no serà una solució perquè són un país molt gran. L’última gran font d’immigració és l’Àfrica subsahariana, però acabarà baixant. L’est d’Europa ja està buit.

I els xinesos no emigraran?

Si la seva economia pateix un gran crac potser sí, però ara estan bé a casa seva; els salaris estan pujant. Sempre hi haurà moviments de persones, però em refereixo a grans moviments migratoris.

I això què implicarà?

Fins ara, el creixement del PIB era la suma de força laboral i de la productivitat. Però, si decreix la força laboral, el creixement econòmic vindrà només de la productivitat.

Espanya ha guanyat productivitat, però sobretot perquè les empreses han acomiadat treballadors.

Sí, i des de la reforma laboral estan començant a abaixar salaris. De fet, la baixada s’havia iniciat abans, però com que els treballadors menys qualificats van ser acomiadats, de mitjana els sous semblava que pujaven, però simplement era perquè hi havia menys treballadors. Des de la reforma laboral, els treballadors que troben feina ja s’incorporen amb salaris més baixos. L’FMI demana una nova reforma laboral, però Espanya ja l’ha fet. Ara bé: la reforma laboral trigarà una dècada a complir el seu objectiu, que és reduir els salaris de tots els treballadors un 20%.

¿La reforma laboral no tenia com a objectiu que els aturats trobessin feina? ¿I, si podia ser, feina de qualitat, que també milloraria la productivitat?

Jo no sé si era l’objectiu. Sempre he cregut que la reforma volia implantar una devaluació interna [baixada de sous i de preus] lenta, a llarg termini, mentre els bancs es van desfent dels seus actius tòxics i els seus préstecs de difícil cobrament.

Però no hi ha cap previsió, cap ni una, que l’atur millorarà substancialment en els pròxims anys.

No hi ha solució, per això parlo de canvi de paradigma. El drama d’Espanya és que ha entrat en aquest moment difícil tenint moltes persones aturades. I ha tingut el llast de l’euro, que ha impedit que es fes una devaluació. Espanya la necessitava tant com l’ha necessitat el Japó.

Aquest canvi de paradigma es basa en el fet que la població mundial baixarà, però ara està creixent.

Les Nacions Unides projecten que cap al 2070 la població mundial començarà a baixar, a mesura que els països emergents o en vies de desenvolupament guanyin poder adquisitiu. Per tant, el nombre d’habitants es reduirà i el PIB creixerà molt poquet. Nosaltres, els economistes, com els meteoròlegs, no podem fer prediccions. Com a màxim podem fer previsions a curt termini. Però igual que els meteoròlegs poden avisar de l’existència d’un canvi climàtic, nosaltres també podem avisar: som davant d’un canvi climàtic econòmic per l’envelliment de les poblacions.

Dibuixa un escenari molt dur.

No tot és negatiu! Si el PIB baixa i la població també, el PIB per càpita podria créixer. Jo crec que el nivell de vida serà millor. Hi haurà avenços tecnològics que milloraran la vida, però segurament a hores d’ara no sabem mesurar bé l’aportació d’aquests avenços a la productivitat i al creixement econòmic. Avui dia els pobres que arriben de l’Àfrica vénen amb mòbils, mentre que el meu pare no va tenir sabates fins als 12 anys i vivia al Regne Unit, que era el país més ric del món en aquell moment! El canvi tecnològic fa pujar el nivell de vida. Però no sabem quant ni com. El futur és més indeterminat del que pensàvem.

D’aquest nou paradigma que vostè explica, ¿el primer a arribar-hi va ser el Japó?

Sí.

¿I, per tant, anem tots cap al model japonès?

Més de pressa o més lentament, però crec que sí. El que determinarà si més de pressa o més lentament serà si el país en qüestió té immigració o emigració. Els països que tenen immigració estable, com els Estats Units, el Regne Unit i Suècia -no com Espanya, que ha viscut una bombolla demogràfica-, han anat augmentant la població gradualment. Això és com una granja que dóna matèria primera al mercat laboral. Suècia, a més, ha invertit diners a tenir fills! Envelliran igualment, però hi arribaran més lentament, i això els permetrà aprendre a gestionar millor el procés.

L'entrevista que va publicar el diari Ara el diumenge 9 de març de 2014.