dimarts, 25 de febrer del 2014

Una política monetària a l´estil de la NASA

Aquestes setmanes hi ha hagut dos esdeveniments a priori llunyans: la decisió del Constitucional alemany sobre la política del BCE i el canvi del govern italià. Però junts suggereixen un que la crisi de la zona euro ha fet un tomb cap a la japonització.

La sentència de Kalshrue ha fet que el programa de comprar bons d´estats amb dificultats de finançament per part del BCE a canvi d´un programa de reformes quedi efectivament anul.lat. El tribunal ha interpretat que aquest tipus de programa va més enllà del mandat del BCE perquè constituieix un finançament directe als governs, pràctica prohibida al tractat de Maastricht.

La decisió aparentment posava en perill la bona evolució de la prima de risc dels països que més se n´estaven beneficiant, però, per sort, just quan una porta es tancava miraculosament se n´obria una altra.

El problema del risc creixent de deflació a què fan front els països de l´euro està impulsant el BCE cap a una política semblant a la que practiquen altres bancs centrals, coneguda com quantitative easing (QE). Aquesta política consisteix a fomentar la inflació a través de la compra massiva de bons sobirans. Però a diferència del programa inicial de Mario Draghi, aquesta vegada es comprarien bons de tots els països amb la justificació de complir l´objectiu d´una taxa d´inflació de vora el 2%, i això si que cabria dins del mandat.

Es parla d´un programa inicial de 400.000 milions d´euros, un 30% dels quals serien bons alemanys.

Situació que ens fa tornar al Sr. Renzi, que segons les últimes notícies vol incrementar el límit de dèficit d´Itàlia a canvi d´una sèrie de reformes estructurals. Itàlia ja té un deute públic de gairebé 135% del PIB, que no és res en comparació amb el 245% del Japó, on el banc central també compra bons.

On és la pega, de tot això? Doncs que potser és el moment de recordar que les coses aguanten fins el dia que deixen d´aguantar, i ni un dia més.

L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 23 de febrer de 2014 en el suplement Dinero

dilluns, 10 de febrer del 2014

Rapsòdia ucraïnesa

No hi ha qui pugui quedar insensible davant les imatges de l´opositor ucraïnès Dmitro Bulàtov, que havia estat gairebé crucificat per uns desconeguts en un local subterrani de Kíev. Sona a l´Argentina de l´època de la dictadura i del Garage Olimpo.

Però darrere d´aquest trist esdeveniment s´amaga una realitat molt més dramàtica: el país s´està morint. Amb comptagotes, però s´està morint. De veritat.

Em refereixo en primer lloc al fet que el país s´ha tornat gairebé ingovernable per les fortes divisions internes que hi ha des de la desintegració de l´antiga Unió Soviètica.

Però més enllà d´aquesta circumstància, el veritable drama és que no hi ha millora creïble a la vista, ni solució ni sortida convincent.

El país està gairebé en fallida i mentrestant els que podrien canviar la situació, com que no aguanten més, estan abandonant el vaixell. S´estima que al voltant de mig milió de joves qualificats han marxat en els últims anys, i en un país de 45 milions d´habitants on la tasa de natalitat (1,3) és entre les més baixes d´Europa i on hi ha 200.000 morts més que naixements cada any, la pèrdua d´aquestes llavors del futur difícilment es pot suportar.

No sorprèn que el país pateixi una greu crisi econòmica, que amb prou feines creixi des del final de la crisi financera, i que necessiti urgentment ajut econòmic des de l´exterior abans que s´esgotin les seves reserves de divises.

El que és més preocupant és que fins i tot amb aquesta ajuda difícilment es vegi com el país pugui tirar endavant pels seus propis mitjans. En la Unió Europea s´ha parlat molt últimament del procediment per resoldre un banc fallit, però què farem quan aquest fenòmen d´insostenibilitat arribi a afectar tot un país?

Aquest és el repte que ens presenta la lenta implosió demogràfica que estan començant a patir certs països, i aquest és el veritable aclaparament que està vivint Ucraïna

L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 9 de febrer de 2014 en el suplement Dinero

diumenge, 2 de febrer del 2014

Quan em necessitis, crida’m

Els països emergents troben a faltar el mateix enteniment que pensen que ens van donar quan ho estàvem passant malament.

Perilla la recuperació econòmica espanyola? Aquesta és una pregunta que deu passar pel cap de molts catalans aquests dies veient els moviments caòtics que estan sacsejant les divises de molts països coneguts com a emergents: Brasil, Turquia, Rússia, la Índia, etcètera.

El trontoll que estem testimoniant, esta produït per la retirada sistemàtica del subministrament de liquiditat excepcional per part de la Reserva Federal dels EEUA i per la percepció de molts inversors de que els països anomenats desenvolupats estan en plena recuperació. Aquest últim punt és important perquè implica que els tipus d’interès en aquests països eventualment començaran a pujar fent els seus actius mes atractius. De fet, la forta pujada que ha experimentat la borsa espanyola a partir de maig de l’any passat ha estat en gran mesura el resultat de l’arribada de diners que s’han tret dels països emergents.

La pregunta que comença a circular ara és si aquesta crisi que s’ha produït no començarà a amenaçar la mateixa recuperació de les economies “avançades” que l’ha provocat. Certament hi ha evidencies que l’impacte s’està fent notar. Des de l’estiu passat el creixement de les exportacions tant d’Alemanya com d’aquesta “nova Alemanya” que avui dia és Espanya s’està estancant. I evidentment en termes de l’impacte sobre el comerç, el pitjor encara ha de venir. En el cas d’Espanya el novembre passat les comandes per productes industrials de països fora de la Zona Euro – principalment emergents - van caure un 10,1%, en comparació amb el mateix mes de l’any anterior. L’economia espanyola s’ha replegat sobre el consum domèstic durant el darrer semestre, però aquest recurs no es podrà aguantar gaire temps, i inclús les vendes al detall van recaure el desembre tan a Alemanya com a Espanya.

No obstant la crisi dels països emergents només podrà acabar totalment amb la fràgil recuperació espanyola, en cas d’empitjorar-se, com per exemple, si cau un país. Ucraïna o Argentina son els candidats mes evidents, llavors pot haver-hi un tipus de contagi semblant al que va passar amb Grècia. Un esdeveniment d’aquest tipus si que podria enviar l’economia global cap a la recessió. Es difícil en aquests moments avaluar les possibilitats però la situació a Ucraïna sembla cada dia que passa més delicada.

Al mateix temps és segur que la taxa de creixement en aquests països s’alentirà aquest any – estan pujant els tipus d’interès a tot arreu - tirant cap avall les perspectives per l’economia global. Per tant la pressió inflacionista sobre les matèries primeres i l’energia baixarà, i amb això creixerà l’amenaça de la deflació a Europa.

Tot plegat representa un maldecap important pels bancs centrals, perquè si la retirada de diners que s’està projectant arrel de la recuperació econòmica només serveix – a traves de la via dels emergents – per matar-la, doncs no queda gens clar si aquesta és una política encertada. Per altra banda si es torna a fer aquesta política que des d’un bon principi fomentava els desequilibris que ara s’estan corregint, llavors tornar a fer-la no sembla la via mes assenyada. Passa tres quarts del mateix amb la pujada de la borsa espanyola. Si aquesta pujada està inspirada només per la perspectiva de diners frescs de Mario Draghi, doncs el valor de les accions podria tornar a caure tan ràpidament com ha pujat, de la mateixa forma que cauen les borses de Turquia, l’Índia o el Brasil. Al cap i a la fi, tot això ens deixa amb una pregunta plantejada aquesta mateixa setmana pel governador del banc central de l’Índia Raghuram Rajan: les nostres societats no han sigut massa egoistes, utilitzant a certs països quan nosaltres estàvem contra la paret, i després deixant-los caure quan pensem – potser erròniament – que no els necessitem?

L'article que va publicar el diari Ara el diumenge 1 de gener de 2014.