diumenge, 28 de desembre del 2014

És sostenible apujar les pensions cada any?

A començament dels anys seixanta del segle passat, una pel·lícula va tenir molt d’èxit a la Gran Bretanya: Compreu ara i pagueu més tard, del director Jack Trevor. Captava l’esperit d’aquell temps fent sàtira de la creixent onada de consum domèstic que es finançava amb préstecs pagats a terminis, una versió de la vida en què l’alegria inicial sovint es convertia en una espècie de mort a crèdit a càmera lenta. El curiós és que, quan miro el que està passant ara a Espanya en aquests anys posteriors a la crisi financera, no puc deixar de pensar en el títol d’aquell film.

Com la majoria ja sabem, a partir del primer de gener els pensionistes cobraran, segons la llei, un 0,25% més, un percentatge que pot ser poc o molt, segons com es miri. De fet, en qualsevol any anterior al 2013 un percentatge semblant s’hauria vist com a decisiu, però aquest any acabarem amb una inflació segurament negativa -al voltant d’un 0,6% negatiu- i en aquest cas les pensions hauran augmentat el seu poder adquisitiu un 0,85%. Vet aquí l’estrany sistema de càlculs que implica la deflació. No obstant això, assumir aquesta petita millora de les pensions en el conjunt del sistema genera un dèficit d’uns 13.000 milions, un forat que es tapa ficant la mà al fons de reserva.

El que vol dir tot això és que aquest dèficit no és passatger sinó estructural. De fet, el govern ha hagut de fer el mateix en els dos últims anys, 2012 i 2013. Així, aquest trienni s’han tret de la caixa uns 32.000 milions i s’hi ha deixat un saldo de 42.700 milions. Al ritme actual, només hi haurà diners per a uns tres o, com a màxim, quatre anys al fons. El dèficit és estructural perquè la diferència entre ingressos i despeses va augmentant. Segons el ministeri d’Ocupació i Seguretat Social, els ingressos en cotitzacions van créixer en un any -fins al novembre- un 0,89%, mentre que les despeses van pujar un 3,34%.

Aquesta diferència es veu constantment reforçada per la baixada en la cotització mitjana dels ingressos i la pujada en el nombre de pensionistes i en el valor mitjà de les pensions que cobren (un 2% més en un any).

Ens trobem, doncs, davant una situació molt difícil a la qual ens haurem d’enfrontar els anys vinents. La pujada del 0,25% que estipula la llei pot ser massa generosa (sobretot si, com sembla probable, es manté la tendència deflacionista), ja que l’objectiu és mantenir la sostenibilitat del sistema; és a dir, que s’autofinanciï al llarg del cicle econòmic. La raó de ser del fons de reserva és mantenir les prestacions durant els anys dolents per després tornar a recuperar el nivell en els anys bons. Però, atenció, estem a punt d’entrar en el segon any del cicle de recuperació i ja n’hi ha que diuen que la crisi és història i, lluny d’acostar-nos al superàvit, només tenim més anys deficitaris a la vista.

Trampes al solitari

Naturalment, es podria finançar una part de les pensions a compte dels pressupostos del govern, una pràctica que es va fer servir en l’època d’Elena Salgado, però això equivaldria a fer-se trampes al solitari, perquè l’únic impacte seria un forat més gran en les finances públiques que provocaria més retallades en altres sectors. Per cert, si la transferència per salvar les pensions aquest any vingués dels pressupostos del govern, significaria un 1,3% del PIB, un percentatge que apujaria el dèficit públic del 2014 del 5,6% al 6,9%. Aquesta situació posaria en evidència el fracàs dels esforços per reduir el dèficit. Dit d’una altra manera: una part de la reducció del dèficit s’ha fet a costa de menjar-se el fons de reserva.

La trista realitat és que no fer res davant de dificultats previsibles i viure al dia sempre té un cost. L’any passat, segons dades del padró municipal, 358.000 persones entre emigrants i immigrants (la gran majoria en edat de treballar) van deixar Espanya. Mentrestant, gairebé un de cada quatre treballadors no troba feina. A curt termini, sembla que no passi res, que podrem continuar comprant sense pagar res més tard i que anirem tirant sense la necessitat de fer més esforços per evitar el declivi. Al cap i a la fi, el valor de les pensions es manté i fins i tot augmenta una mica. Ara bé, això és una ficció total perquè el preu que paguem és buidar una reserva que podria haver servit en el futur per equilibrar el sistema. El més segur és que passades les eleccions generals i deixant de banda la retòrica i la demagògia, hi haurà una altra reforma del sistema de pensions i una part se centrarà a treure el llistó inflexible del 0,25% de mínim, que tantes persones avui dia troben ridícul perquè és massa petit.

L'article que va publicar el diari Ara el diumenge28 de decembre de 2014.

dimarts, 16 de desembre del 2014

Vladímir Putin no és l’únic que ho té cru

Durant els darrers dies tant el preu del barril de Brent com la cotització del ruble han caigut en picat, com si es capbussessin a l’aigua cercant el fons d’un mar molt profund. El ruble ha baixat al voltant d’un 50% durant el 2014 i el preu del cru, més o menys, també. Però, més enllà de la tendència, el que crida l’atenció de tot això és la violència dels moviments que estem veient.

Normalment les baixades de preu en el sector energètic són bones notícies per a les economies que no són productores, ja que redueixen els costos de la indústria i les despeses dels consumidors. En principi, aquest efecte és el que es notarà més en els mercats europeus l’any vinent, però, malauradament, hi ha un altre factor que s’ha de tenir en compte: la inestabilitat financera que es produeix al voltant d’aquests descensos. Els canvis tan sobtats no acostumen a ser gaire bons perquè solen amagar darrere seu raons de fons.

Ara per ara el cas de Rússia és el més dramàtic, encara que, en realitat, el que està passant és un procés molt més general que afecta molts països emergents. Atenció al que pugui passar al Brasil, Turquia, Colòmbia o Nigèria. El preu del barril no està baixant com a càstig a Vladímir Putin per haver envaït Ucraïna; de fet, no és del tot clar per què s’està produint aquesta baixada tan forta, i segurament hi ha múltiples factors actuant. Un dels elements més destacables és la baixada de la demanda, començant per la Xina, que ha alentit el seu creixement. En realitat, cap dels mercats emergents està funcionant com en els anys anteriors perquè la Reserva Federal ha decidit acabar amb la política de diner fàcil dels darrers temps.

Massa oferta

D’altra banda, hi ha un excés d’oferta de petroli pel fet que els Estats Units ja són gairebé autònoms en energia gràcies a l’expansió del fracking. El problema és que molts dels projectes de fracking que s’han finançat amb el diner fàcil i barat dels bancs centrals ja no són rendibles. Per tant, és previsible que hi hagi una onada de fallides si el preu no remunta, com sembla improbable a curt termini. Per entendre’ns, això fàcilment pot representar una versió a petita escala de les hipoteques subprime. A més, el sector energètic ha sigut responsable d’una part important de les inversions als Estats Units en els últims anys: si trontollen, l’augment del consum podria ser fàcilment sobrepassat per l’impacte negatiu de la pèrdua d’inversió. Adaptant el refrany, podríem dir que no hi ha bon vent que per mal no vingui.

L'article que va publicar el diari Ara el dimarts 16 de decembre de 2014.

dissabte, 15 de novembre del 2014

La ‘prudència’ de Rajoy ha fallat

Les últimes dades econòmiques han donat poques sorpreses: països com Espanya i Irlanda van raonablement bé, els suposadament més forts -Alemanya, Finlàndia i Holanda- estan estancats, i Italià no aixeca el cap. Potser la troballa més colpidora ha sigut el fet que en els últims tres mesos l’economia grega és la que ha crescut més de tot Europa.

 Aquesta dada ens hauria d’ajudar a situar-nos a encarar el futur, perquè ara Grècia està en el punt just on era Espanya fa sis mesos: al principi d’un procés de recuperació després d’una forta caiguda. És lògic que en els primers mesos hi hagi un rebot significatiu, però aquest fenomen ens diu poc del que vindrà després. I atenció amb la situació d’Alemanya, perquè en el seu moment aquell país també va créixer amb força per quedar-se al capdavall en un ritme de creixement bastant més modest.

 En el cas d’Espanya aquestes dades tenen una lectura política: fa temps que el Fons Monetari Internacional va advertir al govern de l’Estat que, malgrat les millores, la taxa d’atur era inacceptable. La resposta, gairebé unànime, va ser que la xifra del 25% d’atur no era real, perquè, segons es deia, en un país on hi hagués tanta escassetat de treball hi hauria una revolució. Doncs bé, ja tenim una revolució a les urnes i té noms i cognoms: d’una banda, Podem, i, de l’altra, un poble català que exigeix el dret a decidir.

El senyor Rajoy sovint reivindica que ha sigut ell qui ha evitat el rescat d’Espanya. De fet, qui ho va evitar va ser Mario Draghi, i el que ha fet Mariano Rajoy és el que sap fer millor: esperar. Però aquest cop la seva famosa prudència li ha fallat: el 2015 l’estat espanyol estarà davant d’importants reptes polítics, econòmics i socials i estarà en un moment de gran debilitat.

L'article que va publicar el diari Ara el disabte 15 de novembre de 2014.

divendres, 7 de novembre del 2014

Entrevista Amb El Diari Ara

“Si Espanya vol seguir a la Unió Europea, ha d’acceptar la democràcia”

Entrevista amb Jordi Carreras

The New York Times el va batejar com el bloguer profeta que va predir el col·lapse de l’eurozona. Nascut a Liverpool en el si d’una família gal·lesa, Edward Hugh és un economista de reconegut prestigi internacional i un referent per a economistes d’arreu. El seu pare va néixer el 1896, i els records del que ell va viure han ajudat Hugh a cultivar una àmplia memòria històrica que va del segle XIX al XXI. Fa més de quatre anys que viu a les Escaules, un poble de 60 habitants de l’Alt Empordà.

Així que ha anat a parar a l’Empordà.

Sóc un entusiasta de l’Alt Empordà, no de tot l’Empordà. Palamós, per exemple, em queda molt lluny. M’identifico amb el que va d’Albanyà i l’alta muntanya de Tapis fins al mar de Colera i el Port de la Selva. També Rabós o Vilamaniscle, el que jo anomeno la petita Toscana. És aquest, el meu Empordà.

Com li va la vida a les Escaules?

Conec el poble fa més de vint anys. Hi he vingut molt i a través d’un amic hi he trobat una casa. Sempre havia volgut anar a viure en un monestir perquè pensava que era un lloc idoni per a mi. Els diners no són importants, és ideal per llegir i reflexionar, i és difícil trobar-hi persones de l’altre sexe. Les Escaules és una mica això. Amb la televisió per via satèl·lit i amb internet puc estar connectat amb tot arreu i després tinc la tranquil·litat per treballar.

Què ha vingut a fer?

He vingut a buidar-me. Tinc moltes coses a dir i em passaré els pròxims dos o tres anys escrivint. Porto 45 anys llegint i preparant-me; ara vull escriure llibres amb reflexions que siguin vàlides d’aquí deu anys o més. També faré alguna cosa en català.

Què té al cap?

Un assaig tipus ¿Convé a un país petit tenir grans bancs? Aniria sobre l’experiència d’Islàndia, Irlanda, Letònia i Estònia. Ho vaig pensar quan a Escòcia els grans bancs van amenaçar de marxar a Londres, i vaig pensar que estaria bé. Potser quan hagi acabat el que estic fent.

Què està escrivint ara?

Sobre l’estancament de tendència, un senyal que hem entrat en una altra època. Ha començat al Japó i s’ha estès a la zona euro, però no de la mateixa manera. És un procés vinculat a la involució demogràfica, nivells de creixement molt baixos i tendència constant cap a la deflació. Ho van postular uns economistes als anys 30 però després es va oblidar. Fins i tot Keynes en va parlar com a possibilitat teòrica. Tothom intueix que des de la crisi ha canviat alguna cosa, però ningú verbalitza el què. El camí és un decreixement sostenible? Crec que sí. A mitjà i llarg termini, i amb les poblacions amb tendència a baixar, el PIB ha d’anar baixant suaument. Podem entendre que per ser humans no ens cal tenir un puntet més de PIB cada tres mesos. Ara és la tecnologia el que ens dóna nivell de vida, no el PIB.

Hi ha economistes que veuen la deflació com un problema.

Si mirem Espanya, en els anys de bonança el PIB per càpita amb prou feines creixia. Creixia perquè hi havia més població. Des del 2010 hi ha hagut un canvi dramàtic en la vida de molta gent. Potser ha arribat el moment de buscar una societat amb més qualitat de vida i més solidària. Catalunya pot ser un primer exemple de com fer-ho. És el repte que tenim.

Com veu el procés català, vostè que s’hi ha implicat?

En part estic a favor del sí-sí per la situació econòmica, que s’agreujarà. A Espanya cada vegada hi haurà més demagògia, més populisme i menys democràcia. El futur és negre, sobretot amb les pensions. Cada dia hi ha més gent cobrantne i menys contribuents. Catalunya pot tenir un futur si marxa. És un país que sempre ha mirat endavant. La identitat catalana és més semblant a l’americana que la britànica o qualsevol altra europea. No importa d’on véns, sinó cap on vols anar.

Coneix molt bé l’economia espanyola?

Sóc la persona que l’ha estudiat més a fons l’última dècada, amb un encert en les meves prediccions del 80% o 90%. No és per presumir, però és una cosa que haig de reivindicar. He exposat el meu punt de vista tant a Zapatero com a Rajoy, però només n’escolten el que volen escoltar. Per això vaig escriure ¿Adiós a la crisis?, perquè sentia el deure d’explicar el meu parer als espanyols que el volguessin conèixer. I a partir d’aquí, me’n rento les mans.

Tan malament pinta?

Sóc un economista empíric, no polític. Al disc dur de l’ordinador tinc més dades de les que va recollir Keynes en tota la seva vida. El 2023 a Espanya la població entre 20 i 49 anys baixarà un 22,3%. És brutal! Potser les xifres de l’atur milloraran, però la capacitat productiva disminuirà i molt, no hi haurà prou contribuents. Perquè les coses funcionin han de ser com els castells, amb més base a baix imenys a dalt.

Vostè viu l’economia amb passió.

Als 17 anys vaig veure que hi tenia facilitat. A la London School of Economics em vaig emportar una gran decepció, no entenia per què determinades coses es feien de determinades maneres. Sentia que havia de continuar formant-me, en sociologia i ciències socials. Vaig fer el màster, el doctorat i em vaig quedar un temps a la Universitat de Manchester, però la docència m’avorria. Em descriuria com un economista bohemi que he anat fent coses per viure i dedicant-me al que m’agrada sense haver de justificarme amb ningú.

Tornant al procés, l’Estat no vol que els catalans votin.

Espanya ha de decidir si es vol quedar a la UE. Si ho vol, ha d’acceptar que les formes de tractar els altres han de ser democràtiques. Al Regne Unit no s’ha viscut amb aquesta visceralitat, el tema escocès. Els anglesos no neguen als escocesos el que són. Aquí, Espanya nega l’existència de l’altre. És terrible!

L'entrevista que va publicar el diari Ara en el supplement de les commarques gironines el divendres 7 de novembre de 2014.

diumenge, 2 de novembre del 2014

Entrevista amb el Col·legi de Censors Jurats de Comptes de Catalunya

Es cert que hem superat la crisi i que ja ha passat lo pitjor o simplement estem davant d’un altre decepció?

Depèn de quina crisi estem parlant. Hem superat claríssimament la crisi financera global amb la que tot va començar, mentrestant per l’altra banda hem sortit de la segona recessió espanyola.

Tot i això, encara queden moltes coses per resoldre. L’ intervenció de Mario Draghi va posar fi a la primera volta de la crisi de la zona euro, però ja hem entrat en una segona, sobretot degut a l’arribada de la deflació i sembla que hi ha molta menys unitat de voluntat entre els diferents països. No està clar fins a quin punt tornarem a patir.

Més que davant d’una nova decepció crec que estem davant d’un canvi de paradigma i som nosaltres que ens hem d’ajustar a les nostres expectatives.

Estem vivint un escenari econòmic ple d’incerteses i on es qüestionen molts aspectes del model tradicional. Enumeri quatre recomanacions per millorar l’economia o per aconseguir un model més sostenible.

Canvi d’actituds generacional. Donar més prioritat als joves que són el futur del país. La sortida de joves preparats és el primer problema tant a Espanya com a Catalunya.

Acceptar la realitat. Les coses han canviat i no tornaran a ser com abans. Som i serem menys consumistes i haurem de ser més exportadors. Hem de treballar per fer més productiu el sector de l’exportació.

Deixar de pensar que els bancs centrals poden solucionar tots els problemes imprimint diners: enlloc de buscar que altres solucionin els problemes, cadascú ha de pensar en el que pot fer per un mateix. Amb petits passos i a poc a poc, podem avançar molt.

Reconèixer que tots hem de fer sacrificis. Eslògans com “prou de retallades” no solucionaran res. Un 25% d’atur es inacceptable, que pots fer tu per ajudar? Hem de contemplar la possibilitat de compartir les feines.

El sistema de pensions es sostenible?

El sistema és sostenible, tindrem pensions; el que no sabem és de quina quantia seran. No existeix un sistema com a tal i per tant, no pot ser ni sostenible ni insostenible. El que hi ha son ingressos i despeses i una fórmula per calcular cada pensió en funció dels ingressos. Abans les pensions tenien beneficis que estaven garantits. Amb la segona reforma el que sabrem segur és el que pagarem però, no el que cobrarem.

Ara bé amb la piràmide demogràfica constantment canviant de forma, cada cop hi haurà més pensionistes, la població en edat de treballar caurà sistemàticament i el PIB en el millor dels casos creixerà de forma molt lenta. No és difícil veure que tothom cobrarà menys del que havia esperat.

Vostè s’ha integrat plenament a la societat catalana. Des de la seva perspectiva de macro-economista, creu que una Catalunya independent es viable?

Si parlem en abstracte i mirem els països com ara Dinamarca, Suècia, la República Txeca, etc. és evident que no hi ha cap raó perquè Catalunya no pugui tenir èxit econòmicament. Ara bé, de moment, el país també forma part d’Espanya, del Euro i de la UE. El problema no és si seria viable, sinó el problema és el com i el quan. Una ruptura no pactada presentaria problemes. Aquests no serien insuperables però sí que són dificultats que s’han de tenir en compte.

Si és la voluntat de la ciutadania catalana fer un estat independent, és important davant el món que aquest procés es porti amb la màxima serietat, responsabilitat i resistència.

El futur esta més en àrees d’influència econòmica que en els països. Per exemple l’Euroregió Pirineus Mediterrània?

Vivim en un mon altament globalitzat en el qual l’influencia econòmica pot arribar fins als llocs més insòlits. Dit això, hi ha regions amb vincles històrics i culturals que poden formar una bona base per fer créixer l’intercanvi econòmic. L’Euroregió Pirineus-Mediterrània és una d’aquestes.

En aquests moments les possibilitats són més aviat limitades per les turbulències que travessen els països de l’altra banda del mar, però no dubto que en un futur pròxim vindrà l’estabilitat i amb aquesta, creixeran les oportunitats.

Hem tingut l’honor de comptar amb la seva presència i col•laboració en el XXIV Fòrum de l’Auditor Professional, aquest any amb el lema “Construint junts el futur, afrontem nous reptes”.. Que creu que espera la societat del auditors?

Sobretot crec que la societat espera seguretat, que les coses estiguin ben fetes, que es segueixen les regles del joc, sense estar sempre a l’espera de noves sorpreses. Les persones necessiten garanties i sensacions que les tasques es realitzin amb el nivell d’objectivitat necessari. Que els auditors apliquin els controls necessaris per garantir que les empreses i les grans organitzacions funcionin sense gairebé cap risc i amb un fluix de suggeriments constants sobre com les coses poden millorar.

Quins son els reptes més immediats d’Europa ?

El reptes més immediats són garantir l’existència de la Unió Europea i de la moneda única en la seva forma actual, enfront de totes les dificultats que s’estan presentant. La UE tanmateix està amenaçada per una onada creixent de populisme, xenofòbia i actituds antidemocràtiques. La unió monetària risca de esquerdar-se sota el pes d’una gran depressió econòmica en el sud, i la falta de comprensió en el nord, sobretot a Alemanya.

Més enllà d’aquest gran repte, la lluita diària per mantenir la qualitat de l’estat del benestar davant l’envelliment de la població i el baix nivell del creixement econòmic.

dissabte, 1 de novembre del 2014

Les proves d’estrès bancàries: ni massa ni massa poc

Les darreres proves d’estrès bancari publicades pel Banc Central Europeu marquen una fita important en el camí cap a la unió bancària, que és un sine qua non per a una integració més estreta entre els països membres de la comunitat monetària. Fer aquestes proves era tot un repte, no solament per la seva dimensió tècnica, sinó també per aconseguir la credibilitat imprescindible perquè el procés d’unificació funcionés. Encara que fos una experiència nova pel Banc Central, de fet, era la tercera prova d’aquest tipus a la que s’havien sotmès tots els bancs europeus des del principi de la crisi i els esforços anteriors no havien estat precisament un èxit. Per citar només un exemple, en les proves de 2011 dos bancs irlandesos varen aprovar tot just uns mesos abans de necessitar un rescat urgent per part del govern.

Aquesta vegada cercar l’equilibri era important. Les proves havien de ser prou rigoroses per convèncer però no tan estrictes per fer malbé la confiança; en un sistema financer la confiança ho es gairebé tot. És evident que les economies de la zona euro estan encara en una situació molt delicada, acaben de sortir de l’UVI però no de l’hospital, per això, el Banc Central manté un tipus d’interès a prop de zero i contempla iniciar un programa de compra d’actius de forma massiva . Si tot hagués sigut perfecte, ara no mancaria res d’això.

El sistema financer europeu s’està encara sanejant després del colp dur que ha representat la crisi. La tasca del Banc Central en aquest procés és la d’acompanyar les entitats bancaries i no fer-les caure. A més a més, el BCE acaba de realitzar una tasca molt important d’avaluar la qualitat dels actius que els bancs tenen en el seu balanç, harmonitzar els criteris entre els diferents països i intentar que no segueixen refinançant empreses que a llarg termini no poden tornar els crèdits. El tema és bastant delicat perquè tancar l’aixeta a un empresa vol dir potser perdre llocs de treball quan en molts països aquests encara son precaris. Seguir finançant-los, com hem vist en el cas portuguès del Banco Espirito Santo, pot significar el risc que eventualment sigui el banc qui necessiti el rescat.

El que ha fet el Banc Central és intentar que els bancs estiguin preparats per absorbir un xoc d’unes dimensions normals i previsibles. Difícilment es pot dir que tots ells estan en condicions de rebre un altre xoc com el del 2008, però el que va passar aleshores no era ni normal ni previsible. Les proves no eren perfectes ni es podia haver esperat que ho siguin. No van incorporar paràmetres de deflació ni de risc geopolític – ¿que passaria avui per exemple, si les tensions amb la Rússia d’en Putin augmentessin significativament?...

Aquí no hi ha una solució fàcil ni garanties que puguin cobrir-ho tot. A més a més, les proves tenen un objectiu addicional: facilitar que hi hagi més crèdit disponible a la perifèria d’Europa.

Fa tres o quatre anys quan el Banc Central Europeu va començar amb un aprovisionament de diners en grans quantitats; la política va funcionar gairebé a la perfecció perquè els mercats financers estaven tancats als bancs i aquests necessitaven refinançar préstecs que ja tenien en els balanços. Ara el temps ha canviat i les entitats financeres estan fent neteja, volen reduir la seva exposició al crèdit fins a nivells més sostenibles, i volen millorar la seva carpeta creditícia.

El procés que fan actualment els bancs espanyols es diu desendeutament, que vol dir fer créixer els dipòsits i treure’s de sobre una part dels crèdits, sobretot els morosos que encara arriben a un 13% del balanç. Volen reduir el seu endeutament i encara que el Senyor Draghi subministri més liquiditat, és un obstacle que difícilment es pot superar a curt termini.

Estigmatitzar Italià representaria un problema per tothom.

Potser el fet més destacable de les proves d’estrès del darrer exercici ha sigut veure com els bancs espanyols i els italians es troben en extrems oposats. Mentre les entitats italianes s’han revelat com les pitjors de la classe, les seves equivalents espanyoles n’han sortit amb una nota excel•lent, sense ni un sol banc suspenent la prova. Aquest resultat no és l’adequat doncs, és evident que els bancs espanyols, encara que estan lluny del col•lapse, tenen les seves mancances i han de cicatritzar les ferides dels darrers anys. En canvi, els bancs italians no són un desastre del tot. El problema és que els inversors ho llegeixin d’aquesta manera i aquesta mateixa setmana els bancs italians han tingut pèrdues importants en la borsa de Milà mentre la prima de risc del país ha pujat.

La gran diferència entre els dos països es deu al fet que mentre Espanya va rebre un rescat bancari de 41 mil milions de euros per recapitalitzar el seu sistema, Italià ‒amb un deute del govern de gairebé 130% del PIB‒ no va admetre ser rescatada i per tant no podia posar-hi diner públic, ni podien muntar un banc dolent com el Sareb espanyol. Córrer el risc que Italià es converteixi en una nova versió de Grècia i això ara, no interessa a ningú.

En tot aquest tràngol deixem la darrera paraula a Andrea Enrea, President de l’Autoritat Bancaria Europea, el qual va dir la setmana passada que encara que les proves siguin “dures i molt severes” no són infal•libles. “Sempre hi ha una tendència de veure les proves d’estrès com una mena d’escenari de la fi del món, on no fa falta fer-hi res més,” va explicar. I no es així, “aquesta història no s’ha acabat, inclús pels bancs que han aprovat.”

L'article que va publicar el diari Ara el disabte 1 de novembre de 2014.

dilluns, 13 d’octubre del 2014

Alemanya, el país més japonitzat d’Europa

L’envelliment demogràfic colla l’economia germànica i aplicar-hi estímuls no tindria l’efecte que molts creuen

La setmana passada va estar marcada per paraules com diagnosi, protocols o contagi. És per això que em va cridar l’atenció el lèxic que va fer servir la líder de l’FMI, Christine Lagarde, que durant les seves freqüents compareixences dels últims dies ha parlat sovint de símptomes, risc i mesures, encara que les dècimes en joc en aquest cas són punts de creixement del PIB a les economies d’Europa.

Les últimes dades d’Alemanya han disparat l’alarma. El seu sector industrial s’estanca i les exportacions ja no creixen com ho feien mesos enrere i, de fet, cauen. Evidentment una part significativa de l’explicació és a la frontera entre Ucraïna i Rússia, perquè és evident que les tensions que es presenten a l’est d’Europa han tingut el seu impacte sobre el sentiment de l’inversor alemany. Si hi afegim el fet que moltes economies emergents estan en hores baixes i que els mercats del sud d’Europa ja no ofereixen tantes oportunitats com abans, es pot entendre perfectament que el sector de les exportacions pateixi una mena de grip que pot ser més que passatgera.

Si tornem a mirar Alemanya, ¿com és que ara no hi tira igual la demanda interna com ens diuen que ho fa Espanya? Per què en un país relativament ric com Alemanya la demanda interna no serveix per portar la resta de l’economia sobre l’esquena? Difícilment es pot dir que Alemanya s’hagi d’embarcar en un programa de reformes estructurals com les de Grècia o Espanya. No tindria cap sentit implantar-les en aquell país, que va ser el model per als altres.

Passa una cosa igual amb les propostes d’estímul. No és difícil d’argumentar que Alemanya podria ser capaç de suportar més deute per ajudar els seus socis europeus que estan passant una mala època, però ¿per què una economia tan potent com l’alemanya -que segons diuen ha fet els deures- necessita que més estímuls? És difícil d’entendre sobretot si, com hem notat, el país no està molt endeutat i fins i tot té un gran excés d’estalvis.

Doncs bé, hi ha una altra hipòtesi, que té a veure amb l’evolució demogràfica del país. Alemanya té la població més vella d’Europa, i la segona més vella del món després del Japó. És per aquest motiu que està dintre del quadre de possibilitats que la primera potència europea pateixi una versió local del fenomen que l’economista nord-americà Larry Summers ha anomenat estancament secular. Aquesta teoria vincula les taxes de creixement i l’empenta inflacionista dels diferents països al ritme de creixement de la seva població en edat de treballar (població activa). Com més de pressa creix la població activa més grans són el creixement del PIB i la pressió de la inflació.

En canvi, si la població activa comença a baixar -com ha passat al Japó des del 1997-, el creixement serà més feble i el perill de caure en la deflació augmentarà. I, ves per on, les poblacions en edat de treballar de la zona euro van començar a disminuir precisament entre el 2010 i el 2012, justament quan vam començar a notar una debilitat remarcable en les economies i un risc creixent de la deflació.

El mecanisme seria el següent: l’envelliment de la població fa que la demanda interna s’afebleixi i, com a conseqüència d’això, les grans empreses ja no fan tantes inversions com abans. Això és precisament el que està passant a Alemanya, i per això arriben les propostes de programes d’inversió estatals que poden compensar la manca d’inversió privada. Dit d’una altra manera: el problema que té Alemanya no és passatger, és l’economia més japonitzada d’Europa i un programa d’estímuls al país no tindrà prou impacte, perquè els estímuls serveixen per resoldre problemes a curt termini.

Naturalment, des dels països de la perifèria, la malaltia alemanya es viu d’una manera diferent. Després d’uns anys de sentir-se menystingudes, les economies d’Espanya, Grècia i Portugal estan gaudint d’un moment una mica ensucrat, traient pit de la seva fortalesa aparent enfront de les suposades febleses alemanyes.

Tirar per aquest camí seria un greu error, no només perquè sempre després de l’excés d’orgull ve una caiguda. Les economies del sud d’Europa estan en una recuperació cíclica després d’uns anys de contracció econòmica i és lògic que rebrotin, sobretot tenint en compte la gran quantitat de diners especulatius que hi han entrat per comprar actius de tota mena i a l’espera d’una política monetària més expansiva per part del senyor Mario Draghi.

No oblidem el passat

Persistir en la mateixa ceguesa i manca de visió econòmica seria com oblidar que aquesta va ser la situació que ja va viure Alemanya l’any 2010: una recuperació notable que després es va convertir en un estancament. Fa només un any que ens estaven explicant que Espanya podria ser com una nova Alemanya. Avui és més aviat al revés: sabem que Espanya no és Alemanya però hi ha qui diu que Alemanya s’ha d’espanyolitzar demanant més crèdits per promoure la demanda interna.

No sabem si hi haurà recessió a Europa però sí que sabem que som en un procés de llarga durada i, indubtablement, un dia o altre, Espanya, Portugal i Grècia seguiran els passos d’Alemanya.

L'article que va publicar el diari Ara el dilluns 13 d'octobre de 2014.

dilluns, 29 de setembre del 2014

Sempre plou sobre mullat

Són temps de pluges, però més que mullat el Sr. Rajoy deu començar a estar xop. Com si no en tingués prou amb la llei de l’avortament i la consulta catalana, ara sembla que fins i tot l’economia se li gira en contra.

Arribem al final d’un altre mes, i una altra vegada trobem que els preus de consum van baixant. Més val que ens hi acostumem perquè aquest fenomen pot ser de llarga durada. Sembla que les economies de la zona euro han entrat en un estancament de gran recorregut, o estancament secular, com dèiem els economistes. De moment només el ministre De Guindos ha parlat del tema, però és una evidència que enfront de la manca de creixement d’unes economies com l’alemanya, la italiana i la francesa, la d’Espanya no pot seguir com un oasi a banda. Tot sembla indicar que la taxa de creixement de l’economia espanyola va tocar sostre al mes de maig, i ara s’està alentint. Fins a quin punt, només el futur ho dirà. Conclusió: si no soluciones els problemes quan fa bon temps, segur que ho passaràs malament quan vénen les tempestes.

L'article que va publicar el diari Ara el dilluns 29 de setembre de 2014.

divendres, 19 de setembre del 2014

Desenganyem-nos: als bancs no els falta liquiditat

És difícil no tenir la sensació que les autoritats monetàries europees sempre van darrere dels problemes d’ahir quan el que han de fer és trobar solucions per als de demà. El fracàs de la subhasta de diners del BCE n’és un clar exemple.

Fa tres o quatre anys, quan el Banc Central va començar amb un aprovisionament de diners en grans quantitats (LTROs), la política va funcionar gairebé a la perfecció perquè els mercats financers estaven tancats per als bancs, que necessitaven refinançar préstecs que ja tenien en els seus balanços. Si no, podien haver fet fallida i provocat el col·lapse de tot el sistema. Des d’aquest punt de vista podem dir que les mesures del senyor Trichet van ser tot un encert.

Ara els temps han canviat i les entitats financeres estan fent neteja, volen reduir la seva exposició al crèdit fins a nivells més sostenibles.

Abans, com ja sap tothom, s’havia portat a terme una política creditícia totalment irresponsable, cosa que va portar Espanya al llindar de l’abisme. L’indicador més flagrant d’aquesta situació va ser la ràtio de préstecs a dipòsits, que va arribar a ser de més d’un 170%, quan una proporció més assenyada hauria d’haver sigut entre un 110% i un 120%. La falta de dipòsits va suposar recórrer als mercats interbancaris internacionals i d’aquí venien tots els problemes que van portar l’Estat a demanar un rescat bancari.

El procés en què estan actualment embarcats els bancs d’Espanya és el desendeutament, que vol dir fer créixer els dipòsits i treure’s de sobre una part dels préstecs, sobretot els que són morosos, que encara arriben a un 13% del balanç.

Canvi de paradigma

És per això que no demanen prestats els diners del senyor Draghi: no els necessiten. Volen reduir el seu endeutament. El que sí que els interessa més és la possibilitat de vendre-li alguns dels seus préstecs com a part del programa de compra d’actius anunciat pel BCE perquè, d’aquesta manera, quan es facin nous préstecs, serà en funció de l’augment dels dipòsits. Fa un temps, això que els bancs no prestessin més per manca de liquiditat semblava una bona teoria. Ara, però, els fets actuals ho desmenteixen. Per tant, si el BCE vol fer una política contundent contra la deflació haurà de replantejar-s’ho tot des de bon principi.

L'article que va publicar el diari Ara el divendres 5 de setembre de 2014.

dilluns, 1 de setembre del 2014

Entrevista amb la revista El Nou Gamarús

EDWARD HUGH
Entrevistat per Dolors Padrós per la revista "El Nou Gamarús" - revista dels pobles de Boadella i Les Escaules.

En primer lloc voldria agrair-li l'atenció i la bona disposició que ha mostrat en tot moment per atendre la petició de la revista del poble. Vàrem demanar-li si podria escriure un article i molt amablement hi va accedir. Abans de llegir la seva aportació voldria explicar quelcom de l'EDWARD HUGH, per la gent del nostre municipi que encara no el coneix!

Doncs heus aquí algunes dades sobre la seva persona i la seva vida:

Actualment convilatà nostre, veí del poble de les Escaules des de fa uns quatre anys.

(Va ser entrevistat per en Jaume Barberà en el programa RETRATS de TV3 d'aquest mes de març, dinant tots junts a la Societat la Unió Escaulenca de les Escaules).



Nascut a Liverpol; fa vint-i-cinc anys que viu a Catalunya; llicenciat en Economia en la London School of Economics; articulista a diferents diaris: “La Vanguardia”, “Ara”, “El Punt -Avui”, “Diari de Girona”, ...; professor; conferenciant; macro-economista; profeta del cataclisme a la zona del euro (segons el The New York Times); autor del llibre “¿Adiós a la crisis? (Deusto, 2014); ....



Però crec que el millor per conèixer'l és llegir el que ell mateix ens diu:

INFÀNCIA

“Quan jo vaig néixer el meu pare era bastant gran. Estic molt influenciat per la seva visió del mon, moltes vegades en oposició dels seus punts de vista . Les històries que m’explicava em varen deixar una gran empremta. Va veure’s obligat a emigrar als Estats Units cap el 1922: també hi va fer anar el seu germà, heroi de guerra sense feina. Allà hi va fer diferents feines. Va viure el crac del 1929 i me'n va parlar sovint i de moltes coses semblants. Es pot dir que la meva vida ha estat marcada per la gran depressió dels anys trenta que ell va viure!

Quan va tornar a Europa l’any 1933, va muntar un taller mecànic a Liverpool. Jo de jove, vaig treballar-hi sovint. Recordo, cap el 1956, que tenia de gestionar volants de racionament per a la gasolina degut a la guerra del Canal de Suez i jo ja em preguntava què passava amb el petroli?, perquè havíem de racionar el carburant?,... aleshores, devia tenir uns 8 anys!

Sempre m'han interessat els temes socials, les desigualtats, com funciona el món en general. En aquella mateixa època, quan agafava el bus per tornar de l'escola, m'afanyava per arribar a casa posar la televisió i escoltar i veure les noticies. En aquell temps hi havia un alçament a Hongria contra els russos!...., també es donaven moltes notícies de la segregació racial als Estats Units, precisament a la zona on havia viscut el meu pare”,....

ESTUDIS

“Estudiava el Batxillerat de Ciències, però no m'agradava gaire, especialment la Física. Vaig fer una optativa d'Economia i em va seduir de seguida! Quan el professor anava a explicar quelcom jo ja intuïa el que diria, i això em va fer triar aquesta carrera.

Potser això em ve de família; tinc una cosina germana (filla del germà del meu pare) als Estats Units que també és Economista!”



LES ESCAULES

“ Vaig viure vint anys a Barcelona. En aquest temps, viatjava sovint per aquesta zona fronterera de l'Empordà i m'agradava molt. Pels volts del 1990 em vaig traslladar a Sant Llorenç de Cerdans, el Vallespir, on hi vaig establir la meva nova residencia, però era un inconvenient per anar i venir de Barcelona. Mes tard, un amic em va fer conèixer les Escaules i al final, m'hi he quedat! El contacte humà amb la gent del poble és molt agradable! Cada vegada necessito anar menys a Barcelona sobretot gràcies a les noves tecnologies!”

NOVES TECNOLOGIES

“Sóc un usuari molt actiu de les noves tecnologies. Al començament, em vaig fer conèixer a nivell català a través del facebook. Estic al dia de tot el que passa als diferents països del mòn pel meu twitter. Des de bon matí estic connectat amb tot el món!”

POLÍTICA - CATALUNYA

“Veig que forma part de la meva feina informar als polítics catalans de les anàlisis que faig. A vegades m’escolten i a vegades no. En general la seva comprensió de la gravetat de la situació econòmica és força baix. Molt pocs tenen una visió estratègica sobre el futur que va mes enllà de la independència del país. L’Àngela Merkel destaca per tenir una idea molt clara de l’Alemanya que vol. Aquí, hi trobo a faltar una mica d’aquest realisme, en definitiva un panorama de futur, del que volem d’aquí vint anys.

De moment no sabem què passarà després del 19N. Veig inviable converses bilaterals entre Espanya i Catalunya, hauran de ser converses a tres bandes: Espanya, Catalunya i Europa.

Dues vegades el món ha viscut crisis econòmiques molt profundes: als anys trenta del segle passat i ara. Per què?... Quines son les circumstàncies que han coincidit a fer-les possibles? ...”

I ara, que ja el coneixem una mica, anem a llegir el seu article!

Donar temps al temps


Si només el temps històric en que vivim acompanyés el temps climàtic en què ens trobem jo diria que la meva estada a Les Escaules hauria estat gairebé perfecta.

Però mentre jo personalment he viscut una plena efervescència durant els darrers anys, sóc plenament conscient de que per moltes persones els temps que vivim han estat i encara són molt durs. Massa durs.

Els savis ens diuen que no podem escollir l’època en què vivim, i que hem d’aprofitar al màxim les nostres vides i les seves possibilitats al marge de les circumstàncies que ens toquen. Ara per ara això ha de tenir més validesa que mai.

Hem viscut un quart de segle de grans esperances però ara hem de tocar de peus a terra i no sempre serà fàcil.

Sovint em pregunten si s’ha acabat la crisi. Acostumo a contestar que la crisi com a crisi s’ha acabat però el que vivim ara poca cosa té a veure amb el gran boom que vivíem abans. Estem en una època de grans canvis i els anys de crisi ens han deixat amb una herència difícil de gestionar. Sens dubte l’atur i la creixent desigualtat de la nostra societat són els reptes més importants que tenim. Però a més a més crec que és important que no oblidem el ràpid envelliment de la nostra població i el gran desafiament que representa per tothom assegurar-nos que els més dèbils no es troben ni sols ni desemparats. Sobretot exigirà una societat més solidària que mai mentre per desgràcia el que trobem massa sovint és l’egoisme desenfrenat.

Quan en Jaume Barberà em va preguntar que hi feia jo en un lloc que ell evidentment trobava tan perdut com Les Escaules li vaig contestar que aquí es vivia molt bé. Trobo un tipus de vincle veïnal que difícilment es troba a les grans ciutats i una disposició a ajudar molt saludable. Moltes persones de Barcelona em pregunten com vàrem viure el foc i si estàvem espantats o si teníem por. El que més recordo d’aquella nit va ser la sensació d’estar junts davant un perill, i el procés d’aprenentatge que els joves tenien amb els més grans.

Naturalment per la meva tasca que és més de reflexió que no pas d’acció l’entorn d’un petit poble com és Les Escaules em va com un guant. A més a més he de dir que malgrat els tocs de la campana aquí dormo molt bé. Segurament és la gran virtut de viure al camp, però potser viure apartat del batibull de les grans ciutats també ajuda perquè pel que veig és més fàcil tenir la consciència tranquil•la.

Per acabar m’agradaria donar les gràcies a tots els veïns i veïnes de Les Escaules i Boadella que m’han donat la benvinguda, m’han acceptat i m’han ajudat en cada moment que feia falta.

dimarts, 26 d’agost del 2014

Una política a la japonesa per a Europa?

Tocaria a Alemanya el paper de fer més despesa i més dèficit fiscal. ¿Estaria disposada a acceptar aquesta responsabilitat, la cancellera Merkel?

“Alguna cosa està passant però no saps què és”, deia Bob Dylan en una de les seves cançons més famoses. Això és exactament el que ens arriba ara. El govern ha dimitit a França, el president del Banc Central Europeu s’ha reunit en privat amb Mario Renzi per parlar del futur d’Itàlia i ara veiem Angela Merkel passejant pel Camí de Sant Jaume amb Mariano Rajoy... Què significa tot plegat?

La clau de tot aquest trencaclosques segurament rau en un discurs que va fer el mateix Mario Draghi als Estats Units divendres passat. Els seus arguments van sorprendre tothom. Per primera vegada en més d’un any de preguntes i respostes, va dir el que tothom ja sabia: que les expectatives per a la inflació a la zona euro no estan ben fonamentades. Això, en si mateix, vol dir que el BCE ha d’actuar amb més contundència del que tenia previst.

Però Draghi va anar més enllà i va reconèixer que, davant d’unes taxes de creixement febles i un nivell d’inflació molt baix, amb el tipus d’interès ja a prop de zero, la política monetària sola poca cosa podrà fer per reflotar les economies de la zona. I així, va indicar que, dintre dels límits del possible, la política fiscal també hauria de jugar un paper més important.

En el context actual, què vol dir tot això? Vol dir que la postura d’Alemanya sobre l’austeritat ha de canviar. Difícilment estats com l’italià i el portuguès, amb el deute sobirà de més del 130% del PIB, poden començar a fer polítiques fiscalment expansives. Països com Espanya i França, amb un nivell d’endeutament més baix, poden relaxar el ritme de reducció de dèficit. Tocaria a Alemanya el paper de fer més despesa i més dèficit fiscal. ¿Estaria disposada a acceptar aquesta responsabilitat, la cancellera Merkel? La resposta és: depèn.

Evidentment no és una política que l’atregui gaire, però, davant la situació altre cop complicada dels països de l’euro, alguna cosa s’ha de fer. El senyor Draghi ja ha indicat la seva disponibilitat i el més probable és que la setmana vinent anunciï un programa de compra d’actius per part del BCE.

Compensacions per a Merkel

Si el Banc Central està disposat a imprimir diners i el govern alemany es conforma a endeutar-se, algun tipus de contrapartida hauran d’exigir; d’aquí la ronda de trobades i el canvi governamental a França. Si Frankfurt i Berlín han d’actuar, llavors París, Roma i Madrid hauran de fer, per la seva banda, més reformes estructurals.

La política japonesa coneguda com a Abenomics (pel primer ministre Shinzo Abe) té tres potes: política monetària expansiva, política d’estímul fiscal i programa de reformes estructurals. Per tant, es pot dir que els països de la zona euro estarien abocats a una versió light de l’Abenomics. La comparació és força vàlida, perquè el gran temor en aquests moments és que la Unió Europea es converteixi en una altra versió del país asiàtic.

A primera vista sembla estrany que el govern de Manuel Valls dimiteixi quan la política d’Europa està a punt de fer un canvi important -sobretot quan aquest gir va en el sentit contrari de les polítiques d’austeritat- i que es foragiti un ministre d’Economia que critica precisament l’austeritat. Però la decisió del president francès té la seva lògica: necessita un govern molt més reformista, sobretot davant els socis europeus. S’ha de recordar que França no ha patit cap bombolla immobiliària com les que van tenir Espanya i Irlanda, ni hi ha hagut un escàndol de comptabilitat pública semblant al de Grècia. L’economia francesa està estancada simplement perquè no creix. La taxa d’atur és d’un 10,3%, lluny dels nivells d’Espanya i Grècia però, al mateix temps, inacceptablement alta.

Encara és molt aviat per endevinar la forma exacta que prendrà aquesta nova política. Segurament a França i Itàlia se’ls demanarà una nova reforma laboral, i a Espanya, unes mesures més exigents per abaratir les despeses de la Seguretat Social de la patronal. No està garantida la col·laboració del Parlament alemany. Tampoc és clar que aquestes noves polítiques donin els resultats que se n’espera. Però, vist l’abast dels nous problemes que hem d’afrontar, no ens podem quedar amb els braços plegats, i els esforços del BCE i el seu president s’hauran d’entendre en aquest sentit: han d’intentar que els ciutadans recuperin la confiança que es pot fer alguna cosa davant d’una de les situacions econòmiques més dures que s’han patit en els últims trenta anys.

L'article que va publicar el diari Ara el dimarts 26 de agost de 2014.

divendres, 15 d’agost del 2014

En mans de Vladímir Putin

D’entre els quatre països més grans de l’euro, només Espanya ha crescut. Tothom es pregunta si l’eurozona pot caure en una nova recessió: la resposta és que depèn, sobretot, de l’evolució del conflicte amb Vladímir Putin. Un dels factors més importants en la recaiguda d’Alemanya ha sigut el terrabastall de les seves relacions amb Rússia. En els últims mesos, el conflicte geopolític ha fet minvar la moral dels empresaris alemanys. El problema va molt més enllà de la dependència energètica: la plana major de la indústria alemanya havia apostat per girar cap a l’est per compensar la caiguda dels països del sud d’Europa. Ara aquesta estratègia està feta pols, i fins que no sapiguem què passa a la frontera russa tampoc sabrem què passarà amb l’economia.

L'article que va publicar el diari Ara el dijous 15 de agost de 2014.

divendres, 8 d’agost del 2014

El primer pas és reconèixer el problema

Ahir Mario Draghi va patir la que segurament es pot considerar la roda de premsa més difícil del seu mandat al BCE. Mes enllà de les preguntes òbvies -per què el BCE no va identificar abans els problemes del Banco Espírito Santo o per què Itàlia ha recaigut en la recessió-, el president del BCE va haver d’enfrontar-se a un munt de preguntes sobre per què el banc no havia actuat abans i amb molta més contundència contra el risc de deflació.

En la seva defensa el senyor Draghi simplement va esgrimir arguments que hem sentit repetidament en els últims dotze mesos. L’única novetat destacable del discurs de Draghi va ser que va posar Espanya d’exemple en un moment en què tots els altres mostren senyals de feblesa. Cada cop convencen menys aquests arguments i, al mateix temps, creix l’escepticisme, que és el pitjor que li pot passar a un banquer central, que necessita per força credibilitat. No està clar que hi hagi una solució fàcil contra la deflació, però el primer pas per afrontar un problema és reconèixer que existeix.

L'article que va publicar el diari Ara el divendres 8 de agost de 2014.

dimarts, 5 d’agost del 2014

L’augment del deute de Portugal representa una amenaça per a tots

Quan un lleó dorm a la selva no fa falta ser un caçador experimentat per saber que és millor passar de llarg que arriscar-se a despertar-lo. De la mateixa manera, la crisi del deute de la zona euro està actualment en repòs, però no del tot morta; si no vigilem, la falta de lideratges europeus acabarà desvetllant-la altre cop.

Fa pocs dies el tipus d’interès del bo espanyol a deu anys va tocar el seu nivell més baix des del 1789. És el millor exemple de com les accions i bons de tota la perifèria de la zona euro estan vivint el seu millor moment dels últims anys. Aquesta mateixa setmana el Wall Street Journal ens ha informat que els inversors japonesos s’han apuntat a la festa. Què coi està passant realment?

Doncs bé, senyors, ja ho sabem: el banc portuguès Espírito Santo acaba de fer fallida. A més, ha necessitat un rescat de diner públic de 4.900 milions d’euros, o més ben dit, un 2,5% del PIB del país. Ara aquests diners no es podran destinar a pagar ni escoles, ni hospitals, ni tan sols a finançar carreteres. De fet, els diners vindran d’un compte on es guardava la resta del que quedava del rescat que va rebre Portugal el 2012. Això té una importància relativa, perquè si no els mercats financers hi haurien posat els diners de bon grat.

La qüestió no és qui paga, sinó qui ho torna. En principi pensaríem en el contribuent, però és aquí on ve el problema. El país té un deute públic tan gran (un 132,9% del PIB, segons l’últim informe de l’Eurostat) que el pobre contribuent no ho podrà tornar mai. Si el deute ja estava en un nivell delicat, el que acaba de passar ara és més aviat la gota que fa vessar el got. L’economia portuguesa és molt feble; gairebé no ha crescut en l’última dècada i té una taxa d’inflació anual negativa: al juny els preus van baixar un 0,2%, el cinquè mes consecutiu de baixades. És a dir, per acabar-ho d’adobar el país pateix un problema de deflació.

Aleshores, com és que els inversors tenen tantes ganes de comprar deute sobirà portuguès si saben que potser els diners invertits no es tornaran? La resposta es fàcil: perquè pensen que, al final, el BCE se n’ocuparà. Si és així, ¿ho farà abans o després de fer una quitança sobre els diners invertits? Aquesta és la pregunta que començà a circular i que pot fer tremolar els mercats del deute.

Sembla que els alemanys estan d’acord que el BCE compri deute sobirà -si fa falta- per mantenir l’estabilitat de preus; però no estarien disposats a perdonar el deute de certs països, especialment Portugal i Itàlia. Grècia, que té un deute del 174% del seu PIB, és un cas a part i els socis europeus tenen un compromís específic amb aquest país després del fiasco del primer rescat. Italià té un deute del 135% del PIB, i va augmentant. A més, l’economia italiana, igual que la portuguesa, no dóna senyals d’una recuperació sòlida.

En aquestes circumstàncies s’ha de preveure la possibilitat que la senyora Merkel demani una reestructuració del deute portuguès i italià abans de deixar que el BCE comenci amb un programa de mesures no convencionals. I qui pagaria la factura? És evident, els inversors privats que en aquest moment estan comprant alegrement deute de tots dos països.

Naturalment, aquest tipus de procés no és gaire popular entre els inversors i pot deixar una llarga ombra sobre un país, com hem vist en els últims dies del cas de l’Argentina. A aquestes altures la cosa no té una solució fàcil: Alemanya sempre s’ha resistit al principi de compartir deute entre països i la postura té la seva lògica, ja que uns estats han sigut més cautelosos que altres a l’hora de gastar. Un rebrot de la crisi del deute europeu perjudicaria tothom, i això vol dir que és imprescindible fer un gran esforç per evitar que passi. Caldria que els líders europeus actuessin amb contundència i a l’altura de les circumstàncies. Si això no passa, ho pagarem tots d’una manera o altra.

L'article que va publicar el diari Ara el dimarts 5 de agost de 2014.

dissabte, 12 de juliol del 2014

L’advertència de l’Espírito Santo

No seria cap exageració dir que la incapacitat del hòlding propietari del Banco Espírito Santo portuguès per pagar uns bons aquesta setmana ha sacsejat els mercats globals, des de l’Àsia fins al Brasil, passant pels Estats Units i Europa. L’impacte a les borses ha sigut notable.

El que crida l’atenció és que les quantitats de diners que estan en joc sembla que no són tan grans: entre 2.000 i 3.000 milions d’euros. És a dir, una mica més que el projecte Castor, factor que ha portat molts comentaristes a dir que no n’hi ha per tant. Però aquesta seria una conclusió errònia, el problema és més profund.

D’una banda, han sorgit dubtes sobre el progrés real que ha fet l’economia portuguesa durant els últims trimestres. De l’altra, la complexitat financera del primer banc portuguès ha fet que molts qüestionin quina és l’exposició real del sector bancari lusità al deute privat.

Mes enllà de tot això, l’esdeveniment ha coincidit amb un creixent nerviosisme en els mercats després de força mesos de tranquil·litat. L’interès del bo portuguès a deu anys, per exemple, havia baixat d’un 7% a un 3,5% en menys d’un any. Però la majoria dels inversors saben que aquesta calma no durarà per sempre, ni a Portugal ni en altres països. Estan a l’aguait per no quedar-se enrere quan hi hagi un canvi de tendència, i d’aquí ve la brusquedat de la resposta a l’ensurt de l’Espírito Santo.

El fons del problema és el deute acumulat pels governs, que comença a arribar a nivells poc sostenibles. Més enllà de Grècia, els casos més flagrants són Itàlia (135% del PIB) i la mateixa Portugal (125%). Durant els últims temps els inversors han comprat bons sobirans d’aquests països tranquil·lament perquè donaven per fet que Mario Draghi iniciaria la compra massiva de deute públic. Però la falta de definició del Banc Central Europeu en aquest punt ha començat a generar malestar. Si el Banc Central no compra deute públic, potser hi haurà una altra reestructuració de deute a l’estil grec. Això, que de moment és només un dubte, fa créixer el risc de posseir aquests bons, i d’aquí ve el nerviosisme.

El dèbil creixement de l’eurozona, i l’amenaça constant de la deflació, comencen a fer créixer la por que potser el BCE ho deixarà tot per massa tard, quan l’arribada de la deflació ja sigui un fet i el nivell de deute sigui massa gran perquè els països de la unió monetària es posin d’acord.

En teoria, el nivell d’endeutament dels governs hauria de començar a baixar entre aquest any i el vinent, segons preveuen l’FMI i la Comissió Europea. Però ara sembla que no serà així, i que seguirà pujant els pròxims anys. Més d’un es pregunta què passarà si hi ha més casos com l’Espírito Santo a Portugal o a Itàlia, o fins i tot -Déu nos en guard- a Espanya. ¿Com afectarien unes revelacions així el valor de les accions bancàries que molts acaben de comprar? Moltes preguntes, i de moment poques respostes, d’aquí ve el problema aparegut aquesta setmana. La crisi de l’euro encara no ha ressuscitat, però sense les respostes adequades un dia podria tornar.

L'article que va publicar el diari Ara el disabte 12 de juliol de 2014.

dissabte, 7 de juny del 2014

L’equilibri vertiginós

En teoria l’economia espanyola és molt més equilibrada que abans però els darrers resultats plantegen dubtes inesperats. 

Fa qüestió de dies, l’Institut Nacional d’Estadística va fer pública l’anàlisi detallada dels números del PIB del primer trimestre d’aquest any. El resultat final ‒un creixement trimestral d’un 0,4%‒ no fou cap sorpresa (s’havia anunciat amb anterioritat tan pel Banc d’Espanya com pel mateix INE), però el contingut de fons sí que ho era. En primer lloc Espanya ja està oficialment en deflació, perquè el deflactor del PIB (que es l’indicador que es fa servir per corregir aquest per l’efecte de la inflació, i que no s’ha de confondre amb l’IPC) marca un menys 0,6%. De fet el PIB sense corregir per l’efecte de preus va baixar un 0,1% en els dotze mesos previs al 31 de març.

En segon lloc l’impulsor del creixement no fou la demanda externa, sinó la despesa del govern que va pujar un 4,4% després d’haver baixat en un 3,9% l’últim trimestre de l’any passat. Malgrat les negacions oficials, sembla que aquest resultat peculiar ve d’haver traspassat una part de les despeses d’un trimestre a l’altre.

En lo referent a la demanda externa resulta que va ser un factor negatiu degut al fet de que les exportacions van baixar un 0,4% mentre que les importacions van pujar un 1,5%. Aquest resultat ens ha de estranyar, i molt perquè segons el discurs oficial l’economia espanyola està sortint del pou a base de sacrificis difícils, austeritat i retallades en la despesa publica, i sobretot a través del re-equilibri en el balanç extern. Ara trobem que el que es presenta com a millor rendiment de l’economia en molts anys no té res a veure amb aquest objectiu, perquè es va créixer a base de l’estímul públic amb un deteriorament substancial en el balanç de comerç, cosa que ens deixa perplexos. Resulta que mentre el turisme va pujant a bon ritme, les exportacions de bens estan estancades al mateix nivell que tenien el juny de l’any passat.

De fet, el compte corrent del balanç de pagaments ‒que és una mesura important de la sostenibilitat de la trajectòria d’un economia‒ ja fa quatre mesos que treu un saldo pitjor del que fou al mateix mes un any abans. És a dir que queda lluny el temps quan el ministre d’economia i competitivitat, el Sr. De Guindos, podia treure pit per parlar de com Espanya havia per fi aconseguit un petit superàvit. De moment és tot el contrari.

Doncs bé, tot això sembla molt tècnic, però quina importància té realment pel català del carrer? La importància que té és que la situació actual és molt poc estable. Mentre que el govern intenta fer una fugida cap en davant parlant de baixar impostos i recaptar els fruits d’uns sacrificis i unes mesures que han costat molt de portar a terme, la realitat és que l’economia necessita més estímul per mantenir el ritme actual, a la vegada que pateix una deflació que el Banc Central Europeu ha de posar mans a l’obra per intentar frenar. Tot plegat els números no quadren.

La mare dels ous del problema és el nivell de competitivitat del país en el context internacional. Ja fa anys que alguns estem intentant argumentar que, donat el nivell d’endeutament i l’envelliment de la població l’economia es quedaria molt pendent de les exportacions per trobar creixement. Ens vàrem topar amb un munt d’arguments explicant-nos que estàvem equivocats, que no hi havia cap problema, que els costos laborals unitaris (la productivitat) ja havia millorat tant que estaríem davant d’una explosió en el sector exportador que posaria en vergonya inclús un país com Alemanya.

Ara trobem que tot això no era veritat, que les exportacions estan estancades, i mentre l’economia genera llocs de treball, son molt menys que els que el país necessita. En els últims dotze mesos el número de persones afiliades a la Seguretat Social espanyola ha augmentat en 261.361. Durant la crisi, altrament, aquest número va caure en 3,2 milions, és a dir que a aquest ritme trigarem molt més d’una dècada per a recuperar el mateix número de contribuents, si es que hi arribem mai. Mentrestant la diferència entre el número de nous afiliats i la baixada de l’atur (58.000 persones) suggereix que la població activa va baixant, o bé perquè les persones es jubilen o bé perquè ja no són al país.

Llavors mentre podem celebrar que l’economia creix i l’atur baixa, l’important és pensar en el model productiu que hi ha darrera d’aquest creixement, i l’enorme quantitat de gent que encara queda fora. I no oblidem que hi havia una vegada quan l’economia anava bé i tot semblava satisfactori, inclús excel•lent, i vés per on, tot això va acabar.

L'article que va publicar el Diari de Girona el disabte 7 de juny de 2014.

divendres, 6 de juny del 2014

Crònica d’unes mesures sobre anunciades

El President del BCE està perdent pistonada. Aquest cop l’efecte Draghi només va durar una hora i cinquanta set minuts, l’interval que feia falta per donar la volta entre la baixada inicial del Euro i el seu subseqüent rebot per sobre el valor de partida. En aquest sentit, el veredicte dels mercats ha sigut clar i contundent: l’entitat ha fet massa poc i ho ha fet massa tard.

No obstant va ser un moment històric: per primera vegada el BCE va començar a cobrar un tipus negatiu sobre els dipòsits dels bancs, i a més a més va adoptar polítiques d’estímul al creixement sota la màscara de fomentar la inflació. La mesura de préstecs gairebé gratis per animar els bancs a prestar a les Pimes està ben intencionada, però és de dubtosa eficàcia en un moment quan els bancs estan sobre ocupats reduint els seus balanços i enfortint els seus ratis de capital.

Com a mínim és això que pensen els inversors que ara comencen a posicionar-se amb l’anticipació de més mesures que amb tota probabilitat vindran després de l’estiu. Tot plegat, molt soroll per ben poca cosa.

L'article que va publicar el diari Ara el divendres 06 de juny de 2014.

dimecres, 4 de juny del 2014

La contractació millora, però va lenta, massa lenta

Les darreres dades de l’atur son benvingudes, però frustrants, perquè donen un indici de la magnitud de la tasca que ens queda per endavant. En els últims dotze mesos el numero de persones afiliades a la Seguridad Social espanyola ha augmentat en 261.361. Durant la crisi, altrament, aquest numero va caure en 3,2 milions, es a dir que a aquest ritme trigarem molt mes d’una dècada per a recuperar el mateix numero de contribuents.

Cal tenir present que en aquests moments Espanya porta una cadència continua de nou mesos a l’alça en afiliacions, i una altra baixista de deu mesos en el número desestacionalitzat d’aturats. Segons l’INE el PIB va créixer un 0,4% en el primer trimestre, és a dir que ja estem en plena recuperació, i això és el qui hi ha. Es creen llocs de treball, però no són ni de suficient qualitat ni en les quantitats adequades donat l’abast del problema.

Mentrestant la diferència entre el numero de nous afiliats i la baixada de l’atur (58.000 persones) suggereix que la població activa va baixant, o bé perquè les persones es jubilen o bé perquè ja no són al país.

El més probable serà que tot seguirà la mateixa tònica fins a l’agost, però a partir de setembre pot haver-hi un canvi. No solament per la terminació dels contractes de l’estiu, sinó que també l’entorn pot experimentar un gir que no serà tan favorable. Ja sabem que els països de la zona euro no tiren endavant com s’esperava, i difícilment es mantindrà la taxa de creixement del primer trimestre durant la segona meitat de l’any. Aleshores ull amb el que pot passar amb la generació d’ocupació.

L'article que va publicar el diari Ara el dimecres 04 de juny de 2014.

dimarts, 3 de juny del 2014

Entrevista amb L'Empordà

«Cal un canvi de mentalitat i ser menys consumistes»

Entrevista amb L'Empordà per Marc Testart


Edward Hugh va néixer a Liverpool (Anglaterra) fa 65 anys i el 1990 va arribar a Barcelona i fa quatre anys que va establir-se a les Escaules.Hugh, macroeconomista, bloguer i especialista en processos demogràfics, és considerat un dels economistesmés influents del moment.Acaba de publicar el llibre ¿Adiós a la crisis? (Deusto), on fa una reflexió sobre l’economia espanyola.

Marce Testart: Ha trobat la resposta a aquesta pregunta?

Edward Hugh: Hi ha diverses respostes possibles. La crisi financera, de moment, s’ha acabat. Ara, no vivim una crisi, sinó una normalitat diferent a aquella que teníem abans de la crisi, per què allò era poc real. No tornarem mai al mon de abans.

Aquesta normalitat es nota en tots els països desenvolupats, començant pel Japó, i es va estenent per tota la zona euro. Seria millor que la gent deixés de parlar de crisi i pensés com estructurar les seves vides amb aquest nou entorn. Tenim una recuperació econòmica que potser no dóna els resultats que la gent s’esperava. El pais es esta molt malmès. Per a molta gent a Espanya, és un drama.

Marce Testart: Com ho ha comprovat això?

Edward Hugh: Vaig de botiga en botiga per la zona preguntant a la gent si tenen més diners al calaix i em diuen que no, fora de casos aïllats. Això passa perquè tenim la deflació, els preus han baixat. Curiós creixement econòmic quan guanyes menys!

Marce Testart: Què hauria passat si els nostres governants haguessin reconegut la crisi abans?

Edward Hugh: Es podien haver evitat alguns excessos, podien haver sanejat els bancs molt abans.Diria una mentida si ara digués que això hauria canviat totalment el panorama.El moment més important per prendre aquestes decisions va ser del 2002 al 2004, quan tenien dades reconegudes del risc d’una bombolla immobiliària, però no es va fer cas. Entre els governs d’Aznar ide Zapatero, es podien haver fet coses i no es van fer. Tots dos tenen una certa responsabilitat.

Marce Testart: Quina credibilitat hem de donar als polítics d’ara, que ens llancen missatges positius sobre la sortida de la crisi?

Edward Hugh: Per a alguns, és convenient reivindicar que la cosa va millorant, perquè volen vots. Els polítics no sortiran mai a dir que a partir del 2016 s’haurà esgotat la bossa de la Seguretat Social i que caldrà abaixar les pensions. Per què? Doncs, perquè no els votarien. Tenim un sistema de can pi que pugui. Si pots enganyar, enganyes.

Marce Testart: Quin govern de la Unió Europea convé més al sud per a la reactivació econòmica?

Edward Hugh: Un govern més realista, mes honesta i mes valent que la casta política que te Espanya ara. Jo passo de les dretes i de les esquerres, però puc dir que, d’aquestes eleccions, n’han sortit més beneficiats els partits antieuropeus, perquè Europa està en crisi. Abans venia la crisi economica i ara commencem a veure les consequencies politiques. Els ciutadans senten un distanciament respecte dels polítics i se senten frustrats.

Cada dia han de marxar més joves del sud d’Europa cap al nord i això, allà, genera xenofòbia i antieuropeisme. En conseqüència, veig una Europa menys unida que mai. El problema real és la desunió entre els països membres i la falta de solidaritat entre països. Els polítics, mentrestant, davant d’aquest escepticisme, tiren la pilota cap al Banc Central Europeu i tothom vol que aquest banc ajudi els governs a finançar-se, amb la flexibilització monetària.

Marce Testart: Fa quaranta anys, la gent d’aquí haviad’emigrar a Alemanya per treballar i, ara, això es repeteix. Però, mentrestant,ha hagut de venirmolta mà d’obra de fora. Com es pot trencar aquesta dinàmica?

Edward Hugh: La meva proposta és a hores de ara ben coneguda. Crec que una part injusta de la factura de la crisi estan pagant els mes vulnerables, el 25% de la població activa que no troba feina. S'ha de fer alguna cosa de forma urgent. Favoreixo ajustar els salaris per crear més ocupació - la bossa salarial pot quedar igual però amb més gent treballant. Pero es evident que hi ha un rebuig general vers aquesta idea, malgrat que podria ser l'unica via viable. Doncs per defecte, la conseqüència és que carreguem més impostos per pagar les persones que es queden a casa, o simplement deixem que marxin del país. Trobo això poc intel•ligent i menys solidari. Crec que la situació actual no canviarà. L’únic economista que he vist aquí amb dos pebrots per sortir a dir les coses clares és Niño Becerra, quan va dir que simplement no hi ha solució.

Marce Testart: Vostè va ser batejat pel NewYork Times com «el profeta del cataclisme de la zona euro»...

Edward Hugh: No has de creure  tot el que llegeixes a la premsa. Molta gent va avisar en el primer moment del problema que podia representar l’euro. El que jo  veia era la dinàmica d’entrar a la crisi. Tot ho he fet a partir d’anàlisis independents. Visc aquí, de forma normal i corrent, sense necessitat de grans luxes i poso els meus coneixements per intentar avisar sobre quin és el futur.



Marce Testart: Es veu diferent el món des d’un poble de cent habitants com les Escaules?

Edward Hugh: Home, sí hi ha més tranquil·litat. Alguns dels meus veïns dirian massa. Té avantages i desavantages. Desde casa tinc totes les tecnologies a disposició, menys el mòbil, que no té cobertura aquí al poble. No sé mai si aixó es bó o dolent. El més positiu és no tenir pressions diàries per dir allò que és políticament correcte.Com a ésser humà, pots encertar o equivocar-te ,però com a minim no em paguen per fer això. A Barcelona, no es veuen les coses amb prou distancia i fredor,mentre que a m im’agrada anar als pobles a la vora a comprar i parlar amb els botiguers per saber com va la cosa.



Marce Testart: Recentment, conversant amb un altre economista, Gonzalo Bernardos, li preguntava si, en temps de crisi, tenia complex d’home del temps, ja que la gent només vol saberquinasituaciótindremdemà. Té aquesta impressió vostè?

Edward Hugh: Sí, però a l’home del temps a ningú li ocuriraria mai preguntar el temps que farà d’aquí a dos anys. Mentre al economista sí. El que et pot dir un economista és com seran les coses durant els propers trimestres, però, d’aquí a dos anys, vés a saber.

No obstant, el home del temps pot parlar del canvi climatic, i l'economista del canvi economic, del nou normal.

La gent, ara, no vol saber. El tema econòmic no surt tant a les converses com abans, perquè la gent té por. Hi ha poca gent que es miri el futur amb entusiasme. Entenc que la gent està cansada de la crisi i, per tant, és millor no insistir en parlar-ne



Marce Testart: Què es pot fer per canviar el futur?

Edward Hugh: Sitothomcanviadexip,dementalitat, d’expectativa, això canviaràelmón. Hemde sermenys consumistes. Una quarta part del món s’ho està passantmalament, mentre tres quartes parts, més o menys, vapassant.Aixònoés correcte i alguna cosa s’ha de fer.

Marce Testart: Però, si no consumim tant, n’hi haurà que no vendran tant…

Edward Hugh: Alfinal, les economiesno donaran per produir tant, perquè les poblacions van a la baixa. Cal un canvi dementalitat i acceptar que cal treballar permenys per deixar quemés gent entri almercat laboral. És el concepte de solidaritat.

Marce Testart: Quina visió en té, vostè, que va venir de fora, del debat sobiranista de Catalunya?

Edward Hugh: Crec que les institucions polítiques i financeres espanyoles s’estandeteriorant. Noto un deteriorament important del clima democràtic a Espanya i Catalunya va dins del mateix pot. I jo pregunto: ens convé acompanyar el vaixell cap al naufragi? Jo no sóc nacionalista,però sócpragmàtic i aquesta dinàmica no canviarà, sinó que s’anirà deteriorant. No crec que els catalans siguin perfectes, peròsíqueunpaíspetit tindrà més possibilitats de tirar endavant. Aquí, tambéhihaundret democràtic, fins i tot ho va admetre elTribunalConstitucional.Els catalans tenen un dret elemental democràtic per votar en una consulta i si la Constitució espanyola no s’ajusta a aquest dret, s’ha de canviar.Totalagentdeforad’aquí que conec està esperant una oferta d’una tercera via, però, des d’aquí, noveigcapsenyal.Josócpartidari de fer una consulta i, si es dóna el cas que es pugui celebrar, votaria sí i sí.

Marce Testart: Éspossibleferparal·lelismesamb el cas d’Escòcia?

Edward Hugh: No, perquè laGranBretanya és un país més democràtic que Espanya. Elsanglesosnotenenmala lletcapalsescocesos,notenencap greuge i no els troben antipàtics. Encara que no volen quemarxin, acceptarien que marxessin. Aquí sovint trobes hostilitat cap als catalans, a vegades visceral. Suposo que, a Escòcia, hi haurà un resultat ajustat, però és poc probable que guanyi el sí. Aquest no serà pas el final de la història, ja que els britànics, el 2017, possiblement hauran de votar si volen seguir o no a la Unió Europea. Si voten sortir de la UE, que és una possibilitat, els escocesos poden fer un altre referèndum per quedar-se a Europa. Aquesta història no s’acabarà al setembre

Marce Testart: Seria un desastre per a Catalunya quedar fora de la Unió Europea?

 Edward Hugh: No crec que això sigui així. L’important és que hi hagi una solució negociada. Sense acords, no és només Catalunya que ho passarà malament. Si això passés, hi hauria un pànic més gran que quan Grècia va amenaçar en abandonar la UE. Per això, crec que ara hem d’insistir amb la consulta. De tot el que vindrà demà, ja ho veurem.

dissabte, 31 de maig del 2014

Les conseqüències del no fer res

Segons les darreres declaracions del Ministre d’Economia i Competitivitat, Luis de Guindos, «els senyals sobre el futur pròxim permeten ser optimistes, encara que amb cautela i prudència». Paraules maques que tenen més a veure amb el políticament correcte en un clima pre-electoral que amb una anàlisi ben fonamentada de la realitat que vivim. En principi l’economia espanyola està creixent amb la tassa més rapida des del començament de la crisi. Però les conseqüències d’aquest miracle econòmic modern amb prou feines es noten ni en el calaix dels botiguers ni en la butxaca dels treballadors.

Una part del problema és que estem passant per una època de baixa inflació o inclús de deflació. Els preus de molts productes estan baixant (els salaris també), en el conjunt de l’economia es produeix més amb menys donant l’estrany resultat que mentre el PIB corregit per canvis de preus puja, els ingressos no pugen. Tot sembla un miratge ‒el PIB no corregit pels moviments de preus (el PIB nominal), no ha canviat des del segon trimestre de l’any passat‒ però de fet, és real, i no cal esperar grans canvis en aquest sentit en els trimestres que venen, encara que, com diu el Sr. De Guindos, el PIB real puja lleugerament per sobre de l’1% enguany.

És cert, el mercat laboral està millorant, hi ha hagut 198.000 afiliats més a la Seguretat Social l’abril passat que l’abril anterior, però s’ha de recalcar que moltes d’aquestes feines son o bé a temps parcial, o bé a base de contractes temporals. De feina a temps complert amb contracte indefinit n’hi ha poca.

L’atur està baixant. Segons l’última EPA hi havia 345.000 aturats menys a finals de març que els que hi havia fa un any. Però quan mirem la lletra petita descobrim que el número de persones econòmicament actives ha baixat encara més, unes 425.000 persones. Que vol dir que una gran part de la gent que no figuren en les dades d’atur o bé s’han jubilat, o bé ja no estan al país. Una hipòtesi que troba la seva confirmació en les darreres estimacions de població resident a Espanya publicades per l’Institut Nacional d’Estadística. Segons l’INE hi havia més de 400.000 persones menys a Espanya el 2013 de les que hi havia el 2012. És més, segons les estimacions del mateix INE la població entre els 20 i 49 anys pot baixar uns 4,7 milions (un 22,7%) entre ara i el 2023, en part per l’emigració i en part per l’envelliment de la població.

N’hi ha que pensen que ja esta bé que una part dels anteriors immigrants marxin, però no solament es tracta d’immigrants, tothom coneix algú que té un familiar treballant a l’exterior, produint una pèrdua de capital humà important.

Però encara que es tractés només d’antics immigrants, les conseqüències serien lluny de ser benignes si pensem en el consum (Panrico, Coca Cola) o en l’habitatge. No obstant l’apartat que pagarà la factura més alta al final seran les pensions. Per tercer any consecutiu, enguany el govern central posarà ma al Fons de Reserva, aquest cop per més de 10.000 milions d’euros. Amb aquesta velocitat de desgast poca cosa quedarà d’aquí a quatre o cinc anys. Si el mercat laboral no dona la volta dintre de poc temps –de moment es contemplen taxes d’atur d’un 20% arribat el 2020– unes baixades graduals però continues en el nivell de pensions seran inevitables.

Donada aquesta perspectiva, què es pot fer? En primer lloc una política expansiva monetària per part del BCE que faria que els diners arribessin als més desafavorits enlloc d’entrar directament a les borses. En segon lloc es pot anul•lar temporalment la decisió d’allargar la vida laboral. I en tercer lloc els que tenen llocs de feina de llarga duració podrien ser més solidaris, i pactar una reducció salarial a canvi de més contractació (la proposta de l’FMI). No seria una mesura popular, però ara estem pagant més impostos (que és tres quarts del mateix) per pagar persones perquè es quedin a casa. El camí no serià fàcil, però tampoc és massa engrescador el futur que ens espera si no fem res. L’elecció és evident, sacrificar ara o sacrificar encara més, més endavant. A escollir.

L'article que va publicar El Punt Avui el disabte 24 de maig de 2014 en el suplement l'Economic.

dilluns, 26 de maig del 2014

Ja es hora de mirar-nos al mirall

Els darrers números pel PIB de la Zona Euro ens haurien d’alertar. Dues economies ‒l’alemanya i l’espanyola‒ van presentar números raonablement positius, però el pro-mig va ser bastant decebedor (només un creixement trimestral d’un 0,2%). Dos països teòricament forts (Holanda i Finlàndia) van contraure’s, i dos països del sud d’Europa (Italià i Portugal) van recaure franjant altre cop la recessió.

Deixant de banda els temes més aviat conjunturals, està clar que alguna cosa està passant a Europa que fa que la recuperació de la gran recessió trigui molt més que en altres llocs com els Estats Units, Canadà, o el Regne Unit. Val la pena preguntar-nos què podria ser aquest aspecte addicional. Un problema evident és la dificultat que estan trobant les institucions europees en gestionar un col•lectiu de països tan diversos, sobretot quan hi ha una manca de solidaritat evident entre països en el moment de sufragar les despeses adquirides durant la primera dècada de l’existència de la moneda comuna.

Però més enllà de tot això hi ha un altre factor que crida l’atenció: l’envelliment de les nostres poblacions. Després del Japó, Europa és la regió del món on les poblacions estan envellint més ràpidament. Aquest envelliment no només implica que cada persona en l’edat de treballar haurà que suportar més càrrega fiscal per mantenir el sistema de benestar social, també implica que les taxes de creixement econòmic seran cada vegada més baixes en la mesura que la població en edat de treballar s’encongeix i envelleix. Inclús pot arribar el dia que enlloc de créixer les economies començaran a decréixer.

En el cas de l’economia espanyola hi ha un problema afegit, en el sentit que ha entrat en aquesta nova època amb una crisi d’atur estructural impressionant. Cosa que vol dir que la transició a aquesta nova normalitat serà més dura i més difícil. Una solució que pot semblar molt atractiva des de l’òptica política – que una part dels aturats simplement marxin – no és tan interesant quan pensem en el futur de l’economia a llarg termini: qui consumirà tant producte, qui comprarà tantes cases, i sobretot, qui pagarà les pensions?

Llavors mentre tots podem opinar sobre fins a quin punt l’economia espanyola s’està recuperant, inclús en el millor dels casos, la millora poca cosa tindrà a veure amb les expectatives que el discurs polític està generant. En el mon anglosaxó es parla cada vegada més de la possibilitat que les nostres economies hagin entrat en una etapa d’estancament a llarg termini, i es pregunta si Japó – país que ha patit un problema de deflació de llarga duració – no representa el futur de tots els països desenvolupats. Naturalment res de això sona gaire engrescador, però de vegades hom ha de dir les coses pel seu propi nom i parlar clar i català.

D’aquí a quinze dies el Banc Central Europeu tindrà una reunió on s’espera que prendrà noves mesures tan per estimular l’economia com per combatre el risc de deflació. N’hi ha que poden preguntar-se com és que set anys després del inici de la crisi, i amb un tipus de referencia d’un 0,25%, el BCE està encara parlant de prendre noves mesures? No diuen que anem de bé a millor?

No sabem quan vindrà la propera recessió, però és molt probable que quan finalment arribi enganxarà el BCE amb tipus molt a prop de zero, i els governs de l’Àrea Euro encara amb dèficits fiscals substancials. Les mesures que en el seu moment es consideraven com no convencionals esdevindran cada vegada més la norma, i les que abans es consideraven eines de política monetària clàssica (com pujar i baixar tipus) passaran a l’oblit històric.

Com funcionarà aquest nou mon vers el qual anem lentament caminant? No sabem, és qüestió de confiar en les nostres capacitats per gestionar-ho. El que si que sabem és que els nostres països no son pobres, inclús hi ha molta gent que amb prou feina ha ressentit la crisi. També sabem que la tecnologia seguirà avançant, potser a un ritme mes ràpid que mai. El que passa és que els costos d’aquesta crisi estan mal repartits. Una quarta part de la població activa no te feina, i aquest problema no desapareixerà així com així.

A vegades avançar en la vida és cosa de fer-nos les preguntes adequades, i aquest és precisament el repte al que s’enfronta la societat catalana en aquests moments. Les velles maneres i les velles metodologies ja no funcionen, estem a la època de polítiques no convencionals tant a nivell d’eines de sistemes bancaris com al nivell de la vida personal i els somnis de cadascú. S’ha d’arriscar, s’han d’afrontar els nous problemes, si no segur que estarem perduts.


L'article que va publicar el Diari de Girona el disabte 24 de maig de 2014.

diumenge, 25 de maig del 2014

No tot es bufar i fer ampolles

Aquesta setmana ens trobem amb una estranya casualitat. Dijous, l´Oficina Nacional d´Estadística Britànica va publicà un informe sobre l´immigració, mentre la ciutadania anava a les urnes per votar en unes eleccions europees que previsiblement podría guanyar el Partit per l´Independència d´Anglaterra (UKIP). El vincle entre ela dos esdeveniments és que l´euroescepticisme està creixent a les Illes britàniques, i el factor que està influïnt més en aquesta dinámica és l´entrada en grans qüantitats de treballadors d´altres països de l´Unió Europea.

De fet, un total de 600.000 persones es vàren donar d´alta al sistema de la Seguretat Social británica des de principis d´any fins el març d´enguany, dels quals unes 400.000 veníen de paísos de la UE. Davant d´ells Polònia (102.000), seguida per Espanya (45.000) i Itàlia (42.000).

El nombre d´espanyols sembla haver-se estabilitzat, perquè la qüantitat és molt semblant a la dels dotze mesos anteriors. Aquesta xifra de joves espanyols que van a Anglaterra no està –en general-

comptabilitzada entre els 400.000 immigrants estimats per l´Institut Nacional d´Estadística (INE) que se´n vàren anar d´Espanya al 2013, y naturalment no tots van a Londres. Unes 437.000 persones van arribar d´Alemanya al 2013 , principalment provinents de la UE.

El problema és que el Regne Unit – al igual que Espanya al seu moment- està visquent un boom immobiliari (els pisos a Londres han pujat un 18% als últims 12 mesos) , i aquesta entrada de persones la fomenta a través de la creixent demanda d´habitatges de lloguer. Els preus de l´habitatge pels londinencs són altíssims , factor que alimenta el vot per l´UKIP. L´ironía de tot plegat es trova en el fet de que uns joves fugint de les conseqüències d´una bombolla rebentada poden inconscientment ésser els instruments per a fomentar-ne una altre. L´història és repeteix una i altre vegada en forma de tragèdia.

L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 25 de maig de 2014 en el suplement Dinero

dimecres, 21 de maig del 2014

La crisi del euro no s'ha acabat

La noticia sobre el PIB dels països de la zona euro que es va fer pública ahir, deu haver caigut com un gerro d’aigua freda a les seus del BCE i la Comissió Europea. El fet que només les economies de dos dels països pesants – Alemanya i Espanya – ha aconseguit créixer, parla per si sol.

Pitjor, països prèviament considerats com a part del nucli dur, com Holanda i Finlàndia, han tornat a contraure’s significativament, i per rematar-ho del tot, tan Portugal com Itàlia no han pogut sostenir les seves recuperacions i han recaigut.

Quina lectura es pot fer de tot plegat? Doncs en primer lloc, que difícilment l’economia espanyola podrà seguir tibant amb ganes si tot l’entorn es refreda. Segon, que una baixada dels tipus està garantida pel BCE el mes que ve, i amb tota probabilitat, que el debat sobre “Quantitative Easing” es reprendrà amb força a la tardor. I tercer ‒ho va dir la mateixa Àngela Merkel‒ que «la crisi de l’Euro no s’ha acabat encara»; i si fa falta concretar-ho explícitament, la prima de risc espanyola ha tornat a pujar per primer cop en molts mesos.


L'article que va publicar el diari Ara el divendres 16 de maig de 2014.

dimecres, 14 de maig del 2014

El pa de cada dia

El darrer informe del INE sobre la població d´Espanya ha fet sorgir bastants comentaris en premsa, però n´hi ha un que a mi em sembla que no ha cridat suficientment l´atenció: al 2013, el nombre de residents alemanys i britànics va baixar en 43.000 i 88.000 respectivament.

Siguin quines siguin les explicacions, difícilment això pot ser una bona noticia en un país a on hi ha un excedent important d´habitatges costers a la venda, essent aquestes dues comunitats clients habituals.

Naturalment la gran majoria de les emigracions al 2013 -uns 400.000- són antics immigrants, que principalment abandonen el país per manca d´oportunitats laborals. Em dóna la sensació de que molts polítics miren aquestes xifres amb certa tranquilitat, pensant que cada persona que se´n va és una persona menys cercant feina. Però aquesta conclusió és massa simplista, perquè cada persona que deixa el país és un consumidor menys, i un contribuient en potència menys per a la Seguretat Social.

Està clar, si no ens importa el nivell de pensions en el futur, no hi ha problema al igual que tampoc ens importa quanta gent compra pa cada dia si no tenim una fleca o treballem per Panrico.

I si no tenim una casa de més per vendre algún dia, doncs encara millor.

De totes maneres, no será tant sols en el consum en el que aquesta pèrdua constant de persones es farà palès.

Per exemple, la producció industrial española va pujar un 0,9% en el primer trimestre en comparació amb l´any anterior. D´acord. Amb aquestes taxes segurament podrem assolir el nivel del 2010 arribat el 2020, però encara un 25% per sota del d´abans de la crisi. Es a dir, tot té un preu i davant el problema que la emigració representa estem sent massa complaents en tots els àmbits. Tenim recuperació, però el futur del país s´escapa de les mans cada dia que passa.

L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 11 de maig de 2014 en el suplement Dinero

dilluns, 28 d’abril del 2014

La sortida de persones no succeirà sense conseqüències importants pel consum i les pensions

«Spain is different» és una expressió molt en boga aquests darrers anys ‒emprada amb més o menys validitat‒ que va que ni pintada al cas de la bombolla demogràfica induïda per la immobiliària. Els fluxos migratoris que s’han viscut a Espanya en els últims 10 anys estan fora de les magnituds registrades a cap país mundial (proporcionalment), fora de temps de guerra. Durant la primera dècada d’aquest segle, l’arribada de persones foranes va ser massiva i gens controlada, i les conseqüències econòmiques ‒si pensem en els desequilibris que es van produir‒ van ser nefastes. Ara, els fluxos han canviat de direcció amb resultats que potser seran igual de dolents.

Per no ser mal entès, vull recalcar que per augmentar la força laboral en un ambient de creixement econòmic sostenible la immigració és molt desitjable, sobretot en un país on a llarg termini els naixements no compensaran les defuncions i l’evolució de l’estructura d’edats posa en perill el valor futur de les pensions.

Però aquí la paraula clau es «sostenible». Com tots sabem el boom espanyol fou tot menys sostenible, va atraure milions de persones per alimentar activitats sense futur i ara aquesta gent es troba sense feina. L’estimació del INE que unes quatre-centes mil persones van deixar Espanya el 2013 no ens ha d’estranyar. Potser la única cosa sorprenent en aquest procés és l’acceleració en el nombre de persones marxant, que va de les 15.000 (2011) a 190.000 (2012), fins a les 400.000 (2013).

Però com sol passar a la Plaça Catalunya el dia després d’un partit de la Champions amb el Glasgow Rangers, tot aquest procés de va i ve no deixa el terreny sense conseqüències. Per començar, cada dia de 2014 hi haurà gairebé mig milió menys de persones per comprar el pa, fet que es farà notar a les fleques i els forns. Hi haurà mig milió de persones que ja no necessitaran llar, novetat difícil de digerir en el context de la sobre oferta d’habitatge brutal que ens envolta. De fet en tot el sector de consum intern es notarà l’impacte progressiu a traves dels anys, en la mesura que més i més persones simplement desapareguin del mapa. L’INE estima que arribat el 2023 hauran marxat uns 2,5 milions de persones, xifra que es veurà fàcilment superada si la tendència actual es manté. La conseqüència serà que l’economia espanyola es tornarà cada vegada més dependent de les exportacions mentre que el consum intern s’estancarà.

Un altre detall molt revelador sobre aquesta fuita de població és que principalment es tracta de gent d’entre 20 i 49 anys. De fet l’INE estima que el nombre d’habitants d’aquesta franja d’edat baixarà en un 22% (o 4,7 milions de persones) entre ara i el 2023, resultat esfereïdor que es produirà per l’impacte de l’envelliment de la població autòctona ‒el nombre de persones de més de de 64 anys creixerà un 17,4% (1,5 milions)‒ que s’ha d’afegir a l’emigració.

La conclusió ineluctable és que el nivell de pensions que es podrà pagar serà molt inferior a l’actual si les expectatives del INE es materialitzen, cosa que ens ha de fer reflexionar a l’hora de parlar de si estem satisfets amb el rumb que porten les coses o si col•lectivament hem de fer un cop de timó.

L'article que va publicar el diari Ara el dilluns 28 de abril de 2014.

diumenge, 27 d’abril del 2014

Si totes les bones notícies fossin així

Sembla que aquesta setmana tenim bones notícies. L´economia espanyola va créixer, segons el Banc d´ Espanya, un 0,4% entre el desembre i el març. Naturalment, les notícies així sempre són benvingudes, però no per això aconsegueixo treure´m de sobre alguns dubtes.

Abans de res, no hi ha dubte d´una cosa: l´economia espanyola està experimentant el millor moment des de l´inici de la crisi. El que preocupa, com sempre, és la sostenibilitat.

En primer lloc, les exportacions: van bé o no? La caiguda dels emergents hi afecta o no hi afecta? Dic això perquè segons el Banc d´Espanya van caure un 0,6% els tres primers mesos de l´any. Més significativament, les importacions es van desplomar un 1,2%. És a dir, 0,2 punts del 0,4 de creixement (la meitat) resulten de la reducció en importacions. Això representa creixement saludable?

En segon lloc em preocupa el dèficit i la dificultat que hi ha a reduir-lo. Si expliquem les aportacions dels fons de reserva i dels proveïdors, la diferència entre despeses i ingressos va ser més aviat d´un 10% el 2013, i tot i així per arribar a la xifra de 6,6% s´havia de tancar l´any pressupostari el 25 de novembre. Amb el resultat que tant el consum com la inversió pública creixien després del pronunciat descens de finals de l´any passat. És a dir, una altra part del 0,4% venia d´una despesa pública traslladada al primer trimestre.

Finalment, hi ha l´impacte del deflactor del PIB. És la clau per convertir el PIB a preus corrents al PIB real, i té una importància molt significativa quan el moviment del PIB nominal ronda el 0%. El banc estima que el deflactor per aplicar és d´un 0,4% negatiu, és a dir, som en deflació. A més, si havia estimat el deflactor a un 0,2% negatiu, el resultat per al creixement del PIB real hauria estat un creixement anual de gairebé la meitat del 0,5% estimat. Esclar que aquests números són estimacions, però aquesta part no s´explica als titulars.

L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 27 de abril de 2014 en el suplement Dinero