La història, ens diuen, sempre es repeteix. Pot ser en forma de tragèdia, o bé en forma de farsa. Però, és realment cert això? I si ens toca viure una època en què el futur s´assemblarà menys que mai al passat? Només hem de pensar en factors tecnològics com internet o la biotecnologia. Ës evident que el món dels nostres fills no serà gaire semblant al de la nostra infantesa. El més curiós és observar la dificultat que tenim a l´hora d´acceptar-ho emocionalment. Sembla que aquest fenomen no és casual, sinó més aviat una característica de la nostra especie.
La conseqüència de mirar sempre cap enrere és que no ens fixem prou en els canvis que ens envolten. La literatura anglesa de finals del segle XVIII manca totalment de referències sobre la revolució industrial, tot i que avui dia es considera aquest fenomen clau per entendre la història moderna.
Aquesta setmana hem tingut la confirmació que l´economia espanyola ha sortit de la recessió, i ara toca organitzar les nostres expectatives de recuperació. Estem preparats, per difícil que sigui, per preveure la possibilitat que aquesta vegada el futur serà realment diferent?
En primer lloc hi ha el factor del deute, que fa que la recessió de què hem sortit no hagi estat ni la primera ni l´última en aquesta llarga crisi que vivim. És possible que el procés de sanejament trigui tota una dècada a causa del fet que el sector privat ha d´equilibrar els seus comptes.
Però hi ha un altre factor, que realment és nou, que suggereix que en aquest cas el passat serà un mal exemple: l´envelliment de la població i la reducció sistemàtica de la mida de les forces laborals. Això sí que no ho hem viscut abans, tot i que marcarà el futur econòmic més que qualsevol altre element que puguem imaginar.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 27 de octobre de 2013 en el suplement Dinero
dilluns, 28 d’octubre del 2013
dilluns, 21 d’octubre del 2013
La deflació, un risc infravalorat?
La inflació dèbil s’està extenent per la perifèria de l’euro i el BCE no presta suficient atenció al perill que suposa
Segons els llibres d’història l’Almirall Britànic Horaci Nelson, quan rebia un ordre que no era del seu gust, solia posar un telescopi davant el seu ull cec i dir “aquí no veig cap senyal”. Avui dia no sabem si Mario Draghi fa servir telescopi o inclús microscopi per examinar les dades de conjuntura econòmica, i suposem que tots dos ulls li funcionen perfectament bé, però no és important, el resultat és el mateix. Respecte el tema de la deflació segueix dient “no veig res semblant a cap país”.
Però igual que en el cas del conegut mariner britànic, la senyal hi és. De fet, segons l’últim informe del centre d’estadística europea Eurostat, el mes de setembre hi havia tres països de la UE on la inflació interanual era negativa (Bulgària, Grècia i Letònia) i sis més (Irlanda, Portugal, Xipre, Dinamarca, Malta i Espanya) que estava a 0,5% o menys. És a dir, el fenomen de la inflació molt dèbil amb risc de deflació està bastant estès a la zona perifèrica d’Europa, en països on sobretot la demanda interna és, i romandrà, molt dèbil.
De fet, el Sr. Draghi argumenta bé la seva postura, i molts economistes hi estan d’acord, explicant que la deflació no és simplement una baixada de preus aïllada. La deflació, per Draghi, és un fenomen generalitzat que produeix l’expectativa de més baixades en cadena més endavant generant un procés cíclic permanentment de peix que es mossega la cua.
Aquí a Catalunya tenim l’exemple perfecte en el món de l’habitatge. Una vegada que els preus dels pisos van començar a caure es va generar el fenomen del comprador que no compra mai perquè sempre està esperant una altra baixada de preus. Malauradament, una vegada començada la baixada de preus en el sector immobiliari, és va produir l’efecte del fil d’Ariadna que anava desfilant sistemàticament tot el teixit de l’economia. Aleshores, darrera de la baixada de preus en el sector del totxo seguien baixades de salaris, de pensions, i de serveis públics generalitzades. I ara, finalment, sembla que podem situar-nos a les portes d’una baixada de preus sistemàtica.
Les últimes setmanes s’ha parlat bastant de la fragilitat dels nous contractes laborals i com els salaris estan baixant. Però, una dada per sobre de totes les altres m’ha cridat l’atenció, les bases mitges de les cotitzacions de la seguretat social van baixar un 0,2% en 2012, per primera vegada en tota la historia del sistema. És a dir, que no només els treballadors estan ingressant menys, sinó que a més a més l’impacta es traspassarà als pensionistes que depenen d’aquests ingressos.
Aquest procés no és ni casual ni passatger, perquè hi ha un canvi de torn sistèmic dintre la força laboral: uns, mes grans, es jubilen mentre altres, mes joves, entren amb contractes mes dèbils i sous inferiors. Aleshores, és evident que la bossa d’ingressos de les llars ha de baixar per força i reiteradament, i és aquesta baixada sistemàtica que pot alimentar la deflació. De fet, ja tenim un exemple com a precedent, Japó. Aquest país va tenir una bombolla que va esclatar l’any 1992, i va entrar en deflació l’any 1997 degut a la debilitat constant de la demanda interna. Estem a l’any 2013 i el país segueix lluitant amb la deflació, mentre el preu de l’habitatge gira entorn de preus de 1985.
Però on esta el mal? Quin problema hi ha si tenim un període de deflació? Com a mínim les coses que necessitem seran més barates. Al cap i a la fi no és el que necessitem per fer-nos més competitius?
Doncs, sí i no. Potser el procés de baixar preus i salaris és necessari, i inclús desitjable, però ha de formar part d’una estratègia que es gestioni des d’ Europa amb recursos més amplis, i per una raó molt senzilla. La deflació fa pujar el deute (l’única cosa que no baixa) tan com a percentatge dels ingressos particulars com a percentatge del PIB. El PIB nominal baixa, o pot baixar, o tendra un creixement mes dèbil perquè enlloc de afegir la inflació al PIB real, s’ha de restar la deflació.
Aleshores es genera un tipus de paradoxa que per més que es facin retallades i s’apliquin mesures d’austeritat més puja el deute. L’austeritat pot reduir el dèficit però no el deute, perquè al mateix temps redueix el creixement i la demanda. La baixada de activitat econòmica i la manca de demanda alimenten la deflació degut al excés d’oferta i això fa baixar el PIB nominal (en preus corrents). D’aquesta manera es puja la proporció que representa el deute, fet que s’evidencia al Japó on han generat el deute més gran del món, d’un 245% del PIB del país.
No és inevitable que l’economia espanyola caigui en la deflació, però el risc hi és, i sempre val la pena ser prudent. Sinó la sensació pot ser com caure en un forat negre per accident, i després dir que ningú ho veia venir.
L'article que va publicar el diari Ara el diumenge 20 de octobre de 2013.
Segons els llibres d’història l’Almirall Britànic Horaci Nelson, quan rebia un ordre que no era del seu gust, solia posar un telescopi davant el seu ull cec i dir “aquí no veig cap senyal”. Avui dia no sabem si Mario Draghi fa servir telescopi o inclús microscopi per examinar les dades de conjuntura econòmica, i suposem que tots dos ulls li funcionen perfectament bé, però no és important, el resultat és el mateix. Respecte el tema de la deflació segueix dient “no veig res semblant a cap país”.
Però igual que en el cas del conegut mariner britànic, la senyal hi és. De fet, segons l’últim informe del centre d’estadística europea Eurostat, el mes de setembre hi havia tres països de la UE on la inflació interanual era negativa (Bulgària, Grècia i Letònia) i sis més (Irlanda, Portugal, Xipre, Dinamarca, Malta i Espanya) que estava a 0,5% o menys. És a dir, el fenomen de la inflació molt dèbil amb risc de deflació està bastant estès a la zona perifèrica d’Europa, en països on sobretot la demanda interna és, i romandrà, molt dèbil.
De fet, el Sr. Draghi argumenta bé la seva postura, i molts economistes hi estan d’acord, explicant que la deflació no és simplement una baixada de preus aïllada. La deflació, per Draghi, és un fenomen generalitzat que produeix l’expectativa de més baixades en cadena més endavant generant un procés cíclic permanentment de peix que es mossega la cua.
Aquí a Catalunya tenim l’exemple perfecte en el món de l’habitatge. Una vegada que els preus dels pisos van començar a caure es va generar el fenomen del comprador que no compra mai perquè sempre està esperant una altra baixada de preus. Malauradament, una vegada començada la baixada de preus en el sector immobiliari, és va produir l’efecte del fil d’Ariadna que anava desfilant sistemàticament tot el teixit de l’economia. Aleshores, darrera de la baixada de preus en el sector del totxo seguien baixades de salaris, de pensions, i de serveis públics generalitzades. I ara, finalment, sembla que podem situar-nos a les portes d’una baixada de preus sistemàtica.
Les últimes setmanes s’ha parlat bastant de la fragilitat dels nous contractes laborals i com els salaris estan baixant. Però, una dada per sobre de totes les altres m’ha cridat l’atenció, les bases mitges de les cotitzacions de la seguretat social van baixar un 0,2% en 2012, per primera vegada en tota la historia del sistema. És a dir, que no només els treballadors estan ingressant menys, sinó que a més a més l’impacta es traspassarà als pensionistes que depenen d’aquests ingressos.
Aquest procés no és ni casual ni passatger, perquè hi ha un canvi de torn sistèmic dintre la força laboral: uns, mes grans, es jubilen mentre altres, mes joves, entren amb contractes mes dèbils i sous inferiors. Aleshores, és evident que la bossa d’ingressos de les llars ha de baixar per força i reiteradament, i és aquesta baixada sistemàtica que pot alimentar la deflació. De fet, ja tenim un exemple com a precedent, Japó. Aquest país va tenir una bombolla que va esclatar l’any 1992, i va entrar en deflació l’any 1997 degut a la debilitat constant de la demanda interna. Estem a l’any 2013 i el país segueix lluitant amb la deflació, mentre el preu de l’habitatge gira entorn de preus de 1985.
Però on esta el mal? Quin problema hi ha si tenim un període de deflació? Com a mínim les coses que necessitem seran més barates. Al cap i a la fi no és el que necessitem per fer-nos més competitius?
Doncs, sí i no. Potser el procés de baixar preus i salaris és necessari, i inclús desitjable, però ha de formar part d’una estratègia que es gestioni des d’ Europa amb recursos més amplis, i per una raó molt senzilla. La deflació fa pujar el deute (l’única cosa que no baixa) tan com a percentatge dels ingressos particulars com a percentatge del PIB. El PIB nominal baixa, o pot baixar, o tendra un creixement mes dèbil perquè enlloc de afegir la inflació al PIB real, s’ha de restar la deflació.
Aleshores es genera un tipus de paradoxa que per més que es facin retallades i s’apliquin mesures d’austeritat més puja el deute. L’austeritat pot reduir el dèficit però no el deute, perquè al mateix temps redueix el creixement i la demanda. La baixada de activitat econòmica i la manca de demanda alimenten la deflació degut al excés d’oferta i això fa baixar el PIB nominal (en preus corrents). D’aquesta manera es puja la proporció que representa el deute, fet que s’evidencia al Japó on han generat el deute més gran del món, d’un 245% del PIB del país.
No és inevitable que l’economia espanyola caigui en la deflació, però el risc hi és, i sempre val la pena ser prudent. Sinó la sensació pot ser com caure en un forat negre per accident, i després dir que ningú ho veia venir.
L'article que va publicar el diari Ara el diumenge 20 de octobre de 2013.
Una Generalitat Intervinguda?
El marge de autonomia financera del govern es gairebé nul.
No es cap secret que les finances de la Generalitat no estan passant pel seu millor moment. Tot el contrari, el govern de Catalunya esta passant per un moment crític on l’afixació de les seves finances forma part de un estira i arronsa a la ombra que te com a rerefons una pressió constant des de Madrid sobre la voluntat del parlament català de tirar endavant amb una consulta sobre el futur del país.
Mes enllà de la batalla constant sobre xifres i percentatges de dèficit, es important tenir algunes coses molt clares. La Generalitat depèn gairebé exclusivament de transferències que venen de Madrid, transferències de impostos prèviament pagades per contribuents catalans. La capacitat recaptaria del govern català es molt limitat, sobretot quan qualsevol iniciativa interesant, com l’impost sobre depòsits bancaris, s’anul•la per l’acció del govern central. A mes a mes, la nostre societat ja paga prou impostos i augmentar mes la pressió fiscal nomes tindria conseqüències negatives sobre el conjunt de la nostre economia. No fa falta pagar mes, el que necessitem es que es torni mes dels impostos ja pagats.
Mentrestant el govern te obligacions, despeses. Aquestes poden ser nomines, o factures de proveïdors, o el deute acumulat, uns 50 mil milions, i els interessos corresponents. De fet Catalunya es la Comunitat Autònoma mes endeutada, cosa que sovint es retreu a nosaltres des de Madrid, encara que aquest deute es en gran part producte de un sotafinancement estructural que ha durat anys, si no dècades. Els governs catalans han anat intentant complir amb les seves responsabilitats en els camps de ensenyament i salut, sense tenir accés a un finançament adequat.
Aquesta situació va aguantar fins al punt que no podia aguantar mes. Durant els anys de bonança no havia cap problema, ni els bancs ni les agencies creditícies veien l’inconvenient d’estendre crèdit. Però amb l’arribada de la crisi tot s’ha canviat. Ara el nostre deute te qualificació de bons de escombra, i els mercats ens ha girat l’esquena. La raó es molt senzilla, el rati de deute a ingressos es massa alt, i llavors hi ha una por de impagament.
Mentrestant la Generalitat ha de seguir complint amb les seves obligacions, pagant deute i refinançant la part del deute que caduca, pagant nòmines i factures, bàsicament en aquest ordre, perquè en 2011 el parlament va votar per llei que pagar deute i interessos es prioritari. Però amb els mercats tancats pagar el deute que caducava i finançar el dèficit – que al fi i al cap es simplement la diferencia entre els ingressos i els gestos – es va convertir en un malson sense respiro per la Conselleria d’Economia, fins que finalment tenien de rendir i apel•lar a Fons de Liquiditat (FLA) a la tardor de l’any passat.
Però com diu el refrany popular, res en aquesta vida ve gratis. A partir de aquest moment la Generalitat depèn gairebé exclusivament dels diners de Madrid, o bé en forma de ingressos, o bé en forma de préstecs del FLA o de l’altre fons que existeix per pagar proveïdors. I com diu un altre refrany, qui paga mana, o intenta manar, i es això que passa ara.
L’apel•lació al FLA no venia sense condicions, i per això vaig fer servir la paraula intervenció associada amb el que jo veia com un rescat, igual que el govern Espanyol va ser efectivament intervingut sobre els temes dels preferents i dels EREs que formaven part del rescat bancari. Es cert que no van arribar els homes en negre a Barcelona, però com va dir el Conseller Mas Colell en un entrevista a TV3 durant l’estiu, “L’alternatiu d’endeutar-nos mes pel nostre compte no existeix, estem molt controlats”.
I d’aquí ve el gruix del problema del 1.700 milions de Euros que ha sortit aquesta setmana. No sabem tots els detalls, però sembla clar que durant l’època de “diàleg” i de “grandesa” el govern central va deixar entendre al Conseller que els préstecs als proveïdors no es descomptarien contra els diners que podia demanar del FLA, i ara, de cop i volta sembla que no, que es restaran aquests diners del total, deixant un forat important en les finances de la Generalitat.
Al que destaca en aquest procés a mes a mes del seu arbitrarietat, es el factor de qui paga mana, i de si no ja veuran les conseqüències. Sembla que el govern català no tendra mas remei que traspassar pagaments de factures a proveïdors a l’any vinent causant malestar per tot arreu, però això només posterga un problema que tornarà l’any que ve i amb mes força. La situació del govern es simplement insostenible. S’ha de fer les coses bé, i convocar una consulta demà mateix no seria fer les coses bé, però tothom ha de ser conscient aquí que les coses només es poden aguantar mentre es poden, i ni un dia mes.
L'article que va publicar el Diari de Girona el dissabte 21 de octobre de 2013 en el suplement Economia i Empresa
No es cap secret que les finances de la Generalitat no estan passant pel seu millor moment. Tot el contrari, el govern de Catalunya esta passant per un moment crític on l’afixació de les seves finances forma part de un estira i arronsa a la ombra que te com a rerefons una pressió constant des de Madrid sobre la voluntat del parlament català de tirar endavant amb una consulta sobre el futur del país.
Mes enllà de la batalla constant sobre xifres i percentatges de dèficit, es important tenir algunes coses molt clares. La Generalitat depèn gairebé exclusivament de transferències que venen de Madrid, transferències de impostos prèviament pagades per contribuents catalans. La capacitat recaptaria del govern català es molt limitat, sobretot quan qualsevol iniciativa interesant, com l’impost sobre depòsits bancaris, s’anul•la per l’acció del govern central. A mes a mes, la nostre societat ja paga prou impostos i augmentar mes la pressió fiscal nomes tindria conseqüències negatives sobre el conjunt de la nostre economia. No fa falta pagar mes, el que necessitem es que es torni mes dels impostos ja pagats.
Mentrestant el govern te obligacions, despeses. Aquestes poden ser nomines, o factures de proveïdors, o el deute acumulat, uns 50 mil milions, i els interessos corresponents. De fet Catalunya es la Comunitat Autònoma mes endeutada, cosa que sovint es retreu a nosaltres des de Madrid, encara que aquest deute es en gran part producte de un sotafinancement estructural que ha durat anys, si no dècades. Els governs catalans han anat intentant complir amb les seves responsabilitats en els camps de ensenyament i salut, sense tenir accés a un finançament adequat.
Aquesta situació va aguantar fins al punt que no podia aguantar mes. Durant els anys de bonança no havia cap problema, ni els bancs ni les agencies creditícies veien l’inconvenient d’estendre crèdit. Però amb l’arribada de la crisi tot s’ha canviat. Ara el nostre deute te qualificació de bons de escombra, i els mercats ens ha girat l’esquena. La raó es molt senzilla, el rati de deute a ingressos es massa alt, i llavors hi ha una por de impagament.
Mentrestant la Generalitat ha de seguir complint amb les seves obligacions, pagant deute i refinançant la part del deute que caduca, pagant nòmines i factures, bàsicament en aquest ordre, perquè en 2011 el parlament va votar per llei que pagar deute i interessos es prioritari. Però amb els mercats tancats pagar el deute que caducava i finançar el dèficit – que al fi i al cap es simplement la diferencia entre els ingressos i els gestos – es va convertir en un malson sense respiro per la Conselleria d’Economia, fins que finalment tenien de rendir i apel•lar a Fons de Liquiditat (FLA) a la tardor de l’any passat.
Però com diu el refrany popular, res en aquesta vida ve gratis. A partir de aquest moment la Generalitat depèn gairebé exclusivament dels diners de Madrid, o bé en forma de ingressos, o bé en forma de préstecs del FLA o de l’altre fons que existeix per pagar proveïdors. I com diu un altre refrany, qui paga mana, o intenta manar, i es això que passa ara.
L’apel•lació al FLA no venia sense condicions, i per això vaig fer servir la paraula intervenció associada amb el que jo veia com un rescat, igual que el govern Espanyol va ser efectivament intervingut sobre els temes dels preferents i dels EREs que formaven part del rescat bancari. Es cert que no van arribar els homes en negre a Barcelona, però com va dir el Conseller Mas Colell en un entrevista a TV3 durant l’estiu, “L’alternatiu d’endeutar-nos mes pel nostre compte no existeix, estem molt controlats”.
I d’aquí ve el gruix del problema del 1.700 milions de Euros que ha sortit aquesta setmana. No sabem tots els detalls, però sembla clar que durant l’època de “diàleg” i de “grandesa” el govern central va deixar entendre al Conseller que els préstecs als proveïdors no es descomptarien contra els diners que podia demanar del FLA, i ara, de cop i volta sembla que no, que es restaran aquests diners del total, deixant un forat important en les finances de la Generalitat.
Al que destaca en aquest procés a mes a mes del seu arbitrarietat, es el factor de qui paga mana, i de si no ja veuran les conseqüències. Sembla que el govern català no tendra mas remei que traspassar pagaments de factures a proveïdors a l’any vinent causant malestar per tot arreu, però això només posterga un problema que tornarà l’any que ve i amb mes força. La situació del govern es simplement insostenible. S’ha de fer les coses bé, i convocar una consulta demà mateix no seria fer les coses bé, però tothom ha de ser conscient aquí que les coses només es poden aguantar mentre es poden, i ni un dia mes.
L'article que va publicar el Diari de Girona el dissabte 21 de octobre de 2013 en el suplement Economia i Empresa
dilluns, 14 d’octubre del 2013
La vida és segurament un somni
A la pel.lícula d´Andreil Tarkowski La infantesa d´Ivan, l´heroi és un nen de dotze anys, orfe, que sobreviu a una cruel realitat –viu a l´URSS durant la Segona Guerra Mundial, enrolat a les files de l´Exèrcit Roig-, superant el dia a dia gràcies a una sèrie de somnis.
Esperem que la nostra realitat no sigui tant dura, si bé recordant aquesta pel.lícula no puc deixar de pensar com tots superem alguns problemes reals a través dels somnis, que de vegades simplement són una fugida. Les nostres societats han viscut en un somni d´aquesta mena durant dècades, mirant a una altra banda quan la natalitat anava caient a nivells molt baixos i alhora imaginant que tindríem una pensió garantida.
Ara ens hem despertat i sabem que no serà així. Dues dades m´han cridat l´atenció recentment. En primer lloc, el fet que la Seguretat Social tingués al setembre, amb 2,29 de cotitzadors per cada pensionista, mentre que al final del 2007 n´hi havia 2,71. En segon lloc, el descens dels salaris va fer que el 2012 les bases mitjanes de cotització caiguessin, per primera vegada en la història, un 0,22%. Segurament aquesta tendència continuarà així a mesura que els treballadors més ben pagats es retirin i deixin el seu lloc a joves contractats amb salaris més baixos.
Dit d´una altre manera, el Govern espanyol estima que el sistema recaptarà el 2014 102.839 milions d´euros, la qual cosa representarà un 2,86% menys que el 2013. La causa d´aquest descens no tindrà a veure amb l evolució de l´ocupació, sinó amb la caiguda de les bases mitjanes de cotització.
O sigui, els pròxims anys hi haurà més jubilats cobrant pensions i un estancament en nivells molt baixos del nombre de cotitzadors, mentre que l´aportació mitjana per cotitzador anirà baixant. Davant d´una situació així fins i tot l´oferta d´una pujada del 0,25% sembla optimista.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 13 de octobre de 2013 en el suplement Dinero
Esperem que la nostra realitat no sigui tant dura, si bé recordant aquesta pel.lícula no puc deixar de pensar com tots superem alguns problemes reals a través dels somnis, que de vegades simplement són una fugida. Les nostres societats han viscut en un somni d´aquesta mena durant dècades, mirant a una altra banda quan la natalitat anava caient a nivells molt baixos i alhora imaginant que tindríem una pensió garantida.
Ara ens hem despertat i sabem que no serà així. Dues dades m´han cridat l´atenció recentment. En primer lloc, el fet que la Seguretat Social tingués al setembre, amb 2,29 de cotitzadors per cada pensionista, mentre que al final del 2007 n´hi havia 2,71. En segon lloc, el descens dels salaris va fer que el 2012 les bases mitjanes de cotització caiguessin, per primera vegada en la història, un 0,22%. Segurament aquesta tendència continuarà així a mesura que els treballadors més ben pagats es retirin i deixin el seu lloc a joves contractats amb salaris més baixos.
Dit d´una altre manera, el Govern espanyol estima que el sistema recaptarà el 2014 102.839 milions d´euros, la qual cosa representarà un 2,86% menys que el 2013. La causa d´aquest descens no tindrà a veure amb l evolució de l´ocupació, sinó amb la caiguda de les bases mitjanes de cotització.
O sigui, els pròxims anys hi haurà més jubilats cobrant pensions i un estancament en nivells molt baixos del nombre de cotitzadors, mentre que l´aportació mitjana per cotitzador anirà baixant. Davant d´una situació així fins i tot l´oferta d´una pujada del 0,25% sembla optimista.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 13 de octobre de 2013 en el suplement Dinero
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
