dilluns, 30 de setembre del 2013

Se ha terminado la crisis o no?

Como una espina que se queda clavada en la garganta, que no quiere ni subir ni bajar, el tema de la devaluación interna todavía esta incómodamente ahí. El informe del FMI de Agosto lo dejaba claro: sin una bajada de precios y salarios de un 10% la tasa de paro todavía estará rozando el 25% llegado el año 2018.

El tema cogía un rumbo inesperado esta semana con la decisión de los técnicos de la Comisión Europea de posponer indefinidamente su decisión sobre la cifra del déficit estructural español a pesar de la presión del gobierno central para que lo baje. Aquí no está simplemente en juego el nivel de austeridad recomendado, sino que también va estrechamente vinculado el crecimiento potencial y el nivel de paro estructural, que la Comisión estima actualmente en un 23% mientras que el gobierno de Mariano Rajoy argumenta que es de “sólo” un 15%. Más allá de una decisión técnica, se trata de un debate sobre si España necesita más reformas estructurales de gran calada o no. El gobierno español argumenta que no hace falta, con las decisiones ya tomadas hay suficiente.

Todo el mundo reconoce que entre los años 2000 y 2007 la economía española operaba por encima de su capacidad. La pregunta es: ¿hasta qué punto? Cuanto menor sea el número que constituya la respuesta, mayor será el efecto “crisis”. Lo que queda se considera como producto de un componente de sobrecalentamiento insostenible y por lo tanto no recuperable.

De ahí viene la declaración de Mariano Rajoy de que España ha salido de la recesión pero no de la crisis. Evidentemente el Presidente del Gobierno Español refería al peso de la deuda externa y otras carpetas significativas todavía pendiente de solución. Pero más allá de eso, el gobierno se encuentro con un dilema – la necesidad de defender delante de los españoles que la economía está ya recuperándose y delante de Bruselas que todavía está padeciendo una crisis.

Si hemos salido de la crisis, y la tasa de crecimiento de tendencia es lo que Bruselas dice que es, entonces lo que tenemos es lo que hay, y no se puede esperar mucho más sin mayor esfuerzo. Si la crisis queda ya en el pasado es evidente que hemos entrado en una nueva “normalidad”. Pero si no hemos salido, y no queremos que esa normalidad vuelva eterna, entonces hay cosas que hacer, y bastantes.

L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 29 de septembre de 2013 en el suplement Dinero

dissabte, 21 de setembre del 2013

La Fed Manté La Festa Del Diner Fàcil, Però Per Què?

La Reserva Federal ha decidit adjornar la reducció de les compres de bons del govern nord-america ì altres productes, aixó sembla haver agafat els mercats per sorpresa. De fet, la Fed només havia apuntat  la possibilitat d'iniciar a partir de setembre aquesta retirada d'estimuls de l'economia. Van ser els mercats els que nam convertir una circumstancia hipotètica en una suposada realitat. Els mercats van anticipar el que passaria i, amb les seves operacions van provocar un seguit de efectes secundaries i contraprüents que, de fet, han acabat provocant que s'ajornés la decisió.

Malgrat que la decisió del President de la Fed, Ben Bernanke, no era la que s'esperava, i de fet suggereix que la salut de l’economia americana no és tan robust com  pensàvem, els mercats han reaccionat amb alegria amb pujades generalizades a tot el mon. L’explicació per aquesta reacció es fàcil: hi haurà més liquiditat al sistema financer global i, per tant, hi haurà mes diners a les borses mundials i els preus de les accions podran pujar mes del que s’esperada. Almenys a curt termini.

Sembla clar que una de les raons que han condüit Ben Bernanke i el seu equip cap a la prudència ha estat el clima polític dels Etats Units, i la incertesa que generen les possibles retallades que s'acosten. Però, mes enllà d’aquest hipotètic obstacle, el fet que els mercats haguessin  anticipat el canvi de politica havia provocat una seria de impactes que podien influir negativament en la evolució tan de l’economia americana com de l’economia de tot el mon.

En primer lloc, el tipus d’interès a llarg termini - el que es paga per exemple sobre els bons sobirans - havia pujat. I no només als Estats Units, on el rendiment del bo a 10 anys havia pujat fins a gairebé un 10 per cent, sinó també aquí a Europa. El bo alemany a 10 anys havia pujat fins al llindar del 2 per cent [el nivell mes alt en mes d'un any]. Aquests bruscos moviments  podrian haver afectat tenir un efecte l'activitat econòmica de forma força negativa perquè provocen un encariment del diner a tot arreu, dificultant tant la inversió com el consum i frenant la incipient recuperació, fins i tot a Espanya.

En segon lloc, Ben Bernanke sempre ha tingut la estabilització del mercat immobiliari com a objectiu prioritari perquè veu que es la clau per millorar la salut de tota l’economia americana. La pujada de tipus havia tingut un efecte secundàri indesitjat: el cost de les hipoteques estava pujant i, per tant,  també amenacava la lenta recuperació del mercat de habitatge als EUA. Els representants del sector havien notat una baixada en les vendes des de la pujada de tipus a principis de l’estiu.

A més, l’anticipació de la nova politica havia produït un impacte molt important en el mercats emergents, sobretot en països com la Indià, Indonesia, Brasil i Turquia on es retiraven massivament els diners prestats a curt termini, diners que efectivament finançaven moltes de les compres d’aquests països al exterior. Les monedes dels països afectats van caure en picat causant preocupacions generals sobre la seva estabilitat financera, inclús es preguntava si es podria produir un altre crisi com la de l’Asia del 1998 i així revifar les cendres de la crisi financer global.

Sembla que aquest últim possibilitat es bastant remota, però no obstant aquests països son compradors de exportacions procedents de països com Espanya, pendents de vendre les seves exportacions per donar brunzida a les seves fràgils economies, llavors aquesta debilitat manifesta constituïa un conducte per portar conseqüències negatives i desestabilzadors per tot arreu. Al final ha triomfat la prudència, que no serà a l’agrada de tothom. S’ha donat mes marge de temps tan a l’economia dels Estats Units com a les de Europa i el mon emergent perquè es vagin acostumant a la nova realitat, perquè mes aviat o mes tard la decisió es prendrà. El mes probable ara per ara es que la retirada de liquiditat començarà o bé al final d’aquest any o al principi del que ve.

Els esdeveniments d’aquesta setmana posen en evidencia varius coses. Per una banda les noves estratègies de comunicació dels bancs central no son tan fàcils de portar a terme que semblaven, sobretot per la seva pròpia capacitat de canviar l’entorn a que responen. Per l’altre deixa mes palesa que mai que vivim en un mon totalment interdependent, on les decisions dels uns tenen conseqüències sovint imprevistes per la vida dels altres. Per la seva part el senyor Bernanke segurament ha après un liso que no sorprendria a molts que han portat càrrecs importants en el seu país anys enrere – a vegades quan viatges a terres desconegudes es molt mes fàcil entrar que sortir.

L'article que va publicar el diari Ara el divendres 20 de setembre de 2013.

divendres, 20 de setembre del 2013

Es Inpensable Que Mariano Rajoy pugui abaixar els impostos el 2015

Segons el Ministre d’Economia Luís de Guindos en una entrevista al Financial Times la incipient millora econòmica que viu Espanya en aquests moments demostra la «qualitat de les polítiques» d’austeritat aplicades a l’euro-zona. Declaracions que no deixen de tenir la seva engruna de curiositat ja que, segons miris es miri, l’economia espanyola podria tenir sortida de la recessió aquest any degut precisament a la decisió de la Comissió Europea de relaxar l’austeritat temporalment per (per donar embranzida) al creixement a curt termini.

Altrament, malgrat s’han relaxat bastant els objectius de dèficit (i a curt termini la societat espanyola ha sofert menys retallades) el problema d’aconseguir un pressupost equilibrat no ha desaparegut, simplement s’ha postergat. Aleshores ens resta una pregunta per fer-nos: quan Mariano Rajoy parla d’abaixar els impostos el 2015, de què parla, si segons el programa d’estabilitat presentat pel seu propi govern a Brussel•les, l’esforç fiscal que no es faci durant el 2013 i 2014 s’haurà de fer el 2015 i 2016? Tal com diu el refrany popular, res és de franc.

Ni més ni menys, segons aquest mateix programa l’objectiu de dèficit zero que es planteja a l’esmena de la constitució del 2011 es farà efectiva el 2018, i no pas el 2020. Tanmateix aquest objectiu implica que l’esforç fiscal es perllongarà durant el 2017 i 2018.

De fet, l’esforç del 2015 serà menor al que es va fer durant l’any passat   ̶  s’haurà de reduir el balanç estructural per un altre 0,8% del PIB, (xifra significativament menor que l’1,8% aconseguit el 2012), però serà un esforç que necessitarà el seu finançament igualment. Més que més quan aquest càlcul assumeix que la pujada de l’IRPF que es féu «temporalment» el 2011 s’estengui no tant sols al 2014, (cosa feta ja) sinó al 2015, 2016 i fins que no es trobi una alternativa de finançament.

Per descomptat l’economia està en «recuperació», però com tots admeten, aquesta és una recuperació molt fràgil, i la possibilitat de recaure no és insignificant. Precisament, tal com assenyalen tant l’FMI com la Comissió Europea, si el país no fa més el rebrot serà tant dèbil que gairebé no es crearà ocupació.

És cert que arribat el 2015 el cost de mantenir els aturats haurà baixat, més per exhaurir el dret de cobrar que per un menor volum, però el que es guanya per un costat es perdrà per l’altre donat que el gruix de la reforma del sistema de pensions s’ha desplaçat fins el 2018 i com a conseqüència el sistema serà cada cop més deficitari en els anys d’entremig.

Mentre tant s’ha de pensar en el deute. Durant els darrers dos anys s’ha parlat molt de fins a quin punt n’és de nefasta l’austeritat pel creixement, i això evidentment és cert, però s’ha comentat molt menys en canvi que el fet d’anar acumulant deute també ho sigui, en part perquè pren capacitat de creixement del futur.

Com és sabut, Espanya va entrar a la crisi el 2007. Aquell any el Regne d’Espanya tenia un superàvit als seus comptes d’un 1,9% del PIB i un deute al seu nom d’un 36,3% del PIB. No semblava que el deute públic fos un problema. Però les aparences, com se sap, de vegades són enganyoses, i en aquest cas ha eren.

Espanya va entrar a la crisi degut a l’alt nivell de deute privat que havia sostingut la bombolla immobiliària. Però el deute públic formava part del quadre clínic, i en dos sentits. En primer lloc perquè els alts ingressos que fluïen cap a les arques espanyoles en aquella època van donar una impressió de sanitat financera on no n’hi havia a causa de la insostenibilitat de la situació. Els ingressos finançaven despeses, i quan van baixar en picat aquests ingressos llavors no hi va haver manera de sostenir les despeses. No hi havia manera, fora de finançar-les amb Bons del Tresor, i això és el que va passar inicialment, fins que els mercats financers van dir prou.

Però en segon lloc, el govern espanyol de l'època en no disposar d'instruments monetaris per frenar el creixement del deute i el sobreescalfament de l'economia havia d'haver aplicat mesures administratives, com ara fer més estrictes les condicions del crèdit, i reduir la demanda a través d'una política fiscal molt més restrictiva, que vol dir tenir un superàvit molt més ampli, i guardar recursos en un fons de reserva per als mals temps com fan països exportadors de matèria primera com Rússia, Xile o Noruega. Era evident que aquests ingressos eren excepcionals llavors i suposà un greu error dependre d'ells per a finançar activitats recurrents.

Avancem sis anys, i el dèficit d’enguany serà d'un 7% del PIB o més, mentre que el deute pujarà per sobre del 90% del PIB. Entremig hi ha hagut anys de dura lluita de pujada d'impostos i retallades de despeses en un intent de contenir aquesta explosió, la qual, de no ser continguda menarà el país, més tard o més d'hora, ineluctablement a la fallida. Però aquesta lluita no s’ha acabat, simplement ha entrat en una treva. Una treva de dos anys. Dos anys que acaben precisament el 2015. Mariano Rajoy ens diu que ha escollit aquest mateix any per abaixar impostos, el difícil és veure el com.

 L'article que va publicar el diari Ara el diumenge 15 de septembre de 2013 en el suplement "Emprenem".

Volvemos a la Normalidad !

Se acaba el verano. Esta misma semana los niños han vuelto al colegio, por cierto, con más alumnos y los mismos profesores. Sus padres ya hace días que estaban trabajando, o como mínimo los que tienen trabajo lo están. ¿Y los que no lo tienen? O bien siguen buscándolo o, si su desesperación ya ha llegado a sus límites están haciendo maletas no vacacionales, para buscar suerte en otro sitio. Las fiestas de verano quizás han terminado, pero las de despedida siguen igual. Es decir, todo ha vuelto a la normalidad, hasta con las lluvias del principio de septiembre.

Sin embargo, no todo ha quedado como antes. La economía española está creciendo, es cierto que no con mucha fuerza, pero no cabe duda que un plus 0,1% trimestral, aunque no es ningún triunfo, seguramente está mejor que cualquier cifra negativa. Incluso el mercado laboral está cambiando de rumbo. Me equivoqué en julio avanzando la previsión de que el paro en todo el estado volvería a subir en agosto. Bajó, por unas 31 personas; los mejores números de un agosto en los 12 últimos años. Por desgracia, sólo hemos postergado el problema un mes.

La tasa de destruir trabajo se está ralentizando, aunque encontramos un porcentaje cada vez más alto de empleados con contratos frágiles. Sin embargo, la noticia del verano seguramente es el último informe del FMI, donde advertía que si la sociedad española no encontraba la manera de hacer un mayor esfuerzo, esta nueva normalidad que estamos viviendo no sería pasajera sinó que podría llegar a ser eterna.

Según el FMI, tal y como están las cosas en este momento la recuperación será tan débil que apenas se generará empleo, cosa que subraya con una previsión de paro de un 25% en el 2018. Además siempre conviviremos con el peligro de una nueva recaída, una tercera recesión. Las cosas como son – hemos dejado la recesión pero seguimos en crisis!

 L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 15 de septembre de 2013 en el suplement Dinero

dilluns, 16 de setembre del 2013

És cert que les pensions mai baixaran?

El futur delicat del sistema de pensions fa cada vegada més urgent una sortida en tota regla de la crisi econòmica. «Les pensions no baixaran mai», així de clar ho posava la ministra d'Ocupació Fátima Báñez en la roda de premsa on presentava les propostes del govern per reformar el sistema de pensions. Tant de bo que les coses fossin tan fàcils!

Les propostes que presentava la ministra aquell fatídic dia es basaven en un informe preparat per un Comitè d'Experts designat per l'administració central per examinar el tema. Lluny de tanta complaença ells ens adverteixen «el sistema de pensions corre un evident risc demogràfic». És precisament per intentar reduir aquest risc que estan fent la reforma.

L’arrel del problema que enfronta el sistema és el ràpid envelliment de la població espanyola. Aquest envelliment no és nou, les societats d'Europa Occidental han anat envellint de manera gradual ̶ en termes de mitjana d’edat de la població ̶ des que va sorgir la revolució industrial. No obstant això, la situació en què ens trobem avui dia és realment excepcional. Després de registrar una forta i sostinguda caiguda en la taxa de natalitat i un augment continu de l'esperança de vida, actualment estem envellint a un pas molt més ràpid que qualsevol generació anterior.

En aquest context el futur de les pensions ha passat de ser la preocupació d'un grup reduït de tècnics a un tema de primer ordre en l'agenda política. A Espanya, donat els creixents dèficits que genera el sistema hi ha una pressió constant des de Brussel•les per buscar solucions.

La consciència que la societat espanyola està cada vegada més envellida i que la taxa de dependència de les persones amb més de 65 anys creixerà de manera dramàtica durant les pròximes dècades, avui dia és gairebé universal. Abans de la crisi es veia la immigració com una forma de sostenir el sistema, però com que molts d'aquests immigrants marxen a la recerca de treball vers altres llocs mentre que el nombre de persones que cotitzen és cada vegada menor, és una evidència que l'equilibri del sistema de pensions està en perill.

La solució a aquest dilema, evidentment, és buscar la sostenibilitat del sistema. Aquesta sostenibilitat depèn bàsicament de l'equilibri entre els ingressos i les despeses, o com diu l'informe del Comitè d'Experts, «sostenibilitat vol dir ..... que el sistema de pensions es sostingui per si mateix». Encara que es poden identificar debilitats en el plantejament dels experts, no hi ha dubte que la seva línia d'atac principal, (cercar la sostenibilitat tal com la defineixen), és l’adequat tot i que no sigui a gust de tothom.

Alguns diuen que la proposta és ideològica i de tall neoliberal. Certament no manca una part de raó en aquesta crítica, perquè posar el criteri de sostenibilitat sobre el sistema és una forma de contenir la despesa, i això segurament pot empènyer alguns espanyols a pensar en alternatives donat el nivell d'incertesa que envolta les prestacions que poden esperar. Però d'això a suggerir que tot és un plantejament ideològic i interessat, és viure d'esquena a una evident realitat.

A més hi ha un altre factor que mai s'ha d'oblidar: les pensions no són l'única responsabilitat que té el govern en relació amb la gent de la tercera edat ja que també cal pensar en el sistema de salut, el cost del qual no és del tot insignificant. Sense anar més lluny, durant la primera dècada d’aquest segle, la pujada de la despesa en sanitat va ser del 3,5% anual, superant amb escreix l'increment del PIB per càpita.

És evident que la demografia no és l'únic factor que influeix en el nivell de les pensions. El futur de les pensions està estretament vinculat a la taxa de creixement de l'economia i si aquesta serà, com argumenta l'FMI, més aviat feble, és impossible que això no incideixi en el nivell de pensions que es pot percebre. El problema és que cal ser realistes i no explicar sempre comptes de fades.

Abans el cotitzant sabia aproximadament el que cobraria, amb el canvi actual l'únic que hom pot saber amb un grau raonable de certesa és el que pagarà.

L'article que va publicar El Punt Avui el diumenge 15 de septembre de 2013 en el suplement l'Economic.