Tinc una pregunta pels meus compatriotes catalans.

Tinc una pregunta. Sóc català d'adopció (nascut a Gran Bretanya), i no n'estic gens penedit! Estic molt a gust aquí, amb gairebé tot. Però hi ha una cosa que em molesta, i això té a veure amb la resposta a la crisi.

Potser, com a provinent de Gran Bretanya, tinc altres costums i formes de reaccionar, però per més voltes que dono al tema no ho arribo a entendre!

Espanya, com a país, s'ha rendit davant del repte més gran que s'ha presentat des de la transició. Per què no em sorprèn? És la mateixa reacció que es va donar al problema del Prestige en majúscula. Busquem un remolc i portem el vaixell amb tots els productes tòxics del sistema bancari espanyol a un altre port. Que ens deixin en pau!

Però realment la falta de reacció de la societat catalana - que sembla que està negant que el que està passant realment està passant - m'ha sorprès de veritat. La postura agenollada que ha adoptat la societat espanyola no em sorprèn gens, però la catalana...!

Nosaltres tan contents, amb ganes que passi el botxí. Cansats de tanta història i tanta derrota, ens rendim sense lluitar? Així doncs, la pregunta és: És aquest el meu nou país? On se n'ha anat l'espirit de "desperta ferro"?

Bé, potser sóc l'únic però jo no em rendeixo mai.

"Potser per això enyoro, melancòlic,
poder passejar amb tu per una vella
ciutat desconeguda, sense rumb,
i perdre'm pels carrers més solitaris"

Avui tiro la casa per la finestra!

Ahir estava treballant a casa, amb l’ordinador. De tant en tant, per distreure’m una mica, obria algun correu de Face book que tot just ara el meu amic m’acaba de crear, i penso que segurament dec ser l’única persona al món que no sap encara gaire bé com funciona.

De sobte, la meva mare (que a més de mare també és la meva veïna) irromp a casa meva, tota contenta, explicant-me que acaba de veure un programa a la tele, en què parlaven del restaurant Casa Leopoldo, a prop de la Rambla del Raval. Li havia agradat molt perquè havien entrevistat la mestressa, la Nena (de fet, va ser el seu avi qui va endegar el negoci), i també hi era l’autor de la novel•la La Nena del Leopoldo, on parla d’ella i de la família. En definitiva, una combinació perfecta: bona cuina catalana, en un barri que està de moda, en un local amb regust antic, i amb l’afegit de comptar amb una novel•la relacionada, de lectura fresca i amena!

Com sóc una bona filla, i m’agrada donar gust a ma mare (que tot sigui dit, és una gran mare), li proposo d’anar a dinar i tot seguit truco al restaurant, per reservar una tauleta per a les dues. Quan li ho comento al meu amic, aquest em diu, mirant-me amb ulls maliciosos: - Tu ja saps que és molt car, aquest restaurant?

Jo no me’l crec. A la tele han dit que és un local tipus taverna, situat en un carreró de mala mort... El meu amic sap que estic malament de diners i em vol espantar!

Avui era el gran dia! Hem entrat a Casa Leopoldo, més gran del que m’havia imaginat, i amb les parets cobertes de rajoles de colors vius i de fotografies amb famosos; de seguida ens ha atès la Nena, molt amable, i ens ha adreçat a la nostra taula, molt ben situada, en un raconet a prop de l’entrada.

Quan ens han dut la carta, el meu estat d’ànim ha canviat cap a pitjor! El meu amic m’havia dit la veritat! Els plats no estaven a preus de crisi ni de lluny, però... què hem de fer? Un dia és un dia! I un cop l’any, no fa mal! Tot i que no m’agrada estirar més el braç que la màniga, avui farem un cop de cap!

Hem dinat a gust, la meva mare ha estat més encertada que jo, tot cal dir-ho, en triar el peix, que estava fresquíííssim, segons ella.



Jo preferia no pensar en el moment de pagar el compte, però sense poder-ho evitar, he començat a imaginar mil tonteries: què passaria si la meva mare i jo, aprofitant un moment de descuit dels cambrers i de la Nena, ens escapéssim sense pagar? Ho he descartat de seguida, perquè la meva mare últimament pateix dels malucs i no pot córrer gaire, i aquell cambrer tan prim i llargarut ens enganxaria amb dues gambades! Una altra opció seria demanar, amb veu baixeta i humil, on era la cuina i el sabó de rentar plats... però quan li ho he comentat a ma mare, m’ha dit que m’ho tragués del cap ràpidament, que ella no anava a Casa Leopoldo per fregar plats!

Bé, el final no ha estat tan dramàtic com jo temia. El compte ha estat força elevat, però hem pogut pagar amb dignitat i, a més, he comprat la novel•la, que la Nena ens ha dedicat i signat afectuosament.

Ah! I ens ha convidat als cafès, no sé si per pura amabilitat, o perquè se’ns ha notat el llautó i li hem fet una mica de peneta...